20 de set. 2011

Aresta Brucs de l'Ou de Colom

Dijous 8 de setembre. Per aprofitar que és el dia de les verges trobades, ens trobem a can Massana una colla de ganàpies escaladors, que entre tots devem acostar-nos als 300 anys...

Després de moltes anècdotes estiuenques, al final ens dividim en dos grups, amb el Jaumegrimp anem a l'Ou de Colom, que el Jaume té curiositat per veure si balla o no, i el Mingo, el Toni i el Josep Anton se'n van cap a altres agulles de nom impronunciable.

A dalt he deixat la ressenya de l'Escalatroncs, prou bona excepte que es va oblidar d'explicar que la sortida de l'artificial del segon llarg no és precisament tercer grau....

Per arribar a peu de via, seguim la canal de l'Ou, fins que s'estreny i puja per la xemeneia terrosa de sota. Allà ens encordem, i el Jaume, com sempre als primers llargs, tira cap amunt.
La xemeneia l'enllaça amb el primer llarg sense problemes. Sense problemes per l'enllaç, però la tirada té la seva salsa... Ja se sap que encadenar lliure i A0 no surt mai de franc! 

El llarg comença vertical i dur, però ben aviat s'ajeu i millora.
Del segon llarg només destacaria dues coses, que la segona assegurança fa molta por, i si peta vas a terra, i que la sortida del darrer parabolt s'acosta més al V+ que al III.... Però ja sabem que la graduació sempre és relativa!!
Això si, l'arribada al cim és genial, amb una vista molt bona sobre les agulles i especialment la Bitlla i la Bola de la Partió (a sobre).

Un rappel ens deixa a un collet, i retornem per la canal d'accés.

Ja es comencen a notar les tardes de setembre, i al coll de Guirló la muralla oest d'Agulles es despedeix ben encesa de nosaltres, amb la lluna que treu el cap damunt les Portelles.

14 de set. 2011

Herois del silenci al Mont-roig

Algun dia, voltar per les terres de Ponent és sinònim de trobar-me amb el José Manuel. I si em deixo enredar com aquest dia, sinònim d'anar a patir de valent.

Al Mont-roig, a l'altre costat del coll de Porta hi ha una curta muralla, molt vertical, que ens regala perles com aquesta via que fa dies va descriure molt bé l'Edunz. A dalt he copiat la seva bona ressenya.

Potser no tenia el dia, però el primer llarg em va sorprendre, per vertical i contundent. Sort que em va tocar de segon. Preses petites, postures forçades, poc reposos...., és la tònica del llarg.
El segon em va tocar a mi, i el 6b és un bombo de preses arrodonides que vaig passar en A0. El José Manuel, en canvi, no va tenir gaires problemes per sortir-se'n!
El tercer comença fàcil, per passar per una placa molt interessant, vertical i amb bona presa, però que t'has de mirar.

El millor és el darrer, de regleta en regleta fins dalt. Sort que el vaig fer de segon, perquè així em va sortir i el vaig gaudir. La veritat és que és millor del què aparentava, una bona troballa, però on cal donar la talla. 

Que fi que estàs, Manyo!
Però el moment més agradable quan surts a escalar a la tarda, és quan el sol comença a amagar-se, que va coincidir amb el final de la via, amb les roques tenyides de roig i la plana de la Noguera mig a les fosques a sota.....

9 de set. 2011

Divorci imminent al Serrat d'en Muntaner

El títol no és cap avís, si no el nom d'una via molt divertida que vam anar a fer amb el Toni al Serrat d'en Muntaner. Una via que a la tarda està a l'ombra, un bé preuat ara que la calor tornar a apretar en el retorn a les escalades montserratines de tarda.

Portàvem la magnífica ressenya dels Escalatroncs. al mateix lloc havíem fet la Petit Guifré que la creua, així que anàvem sobre segur.
Després d'un primer llarg més de tràmit, encetem el segon, amb un tram de 6b al començament. Vam fer en lliure tot el que vam poder, però al final no vam escapar-nos de fer-hi algun A0.Després, un flanqueig més senzill et porta a la reunió.
Tota la via està molt cosida, així que no vam patir massa. La roca no és massa dolenta, però tampoc és excepcional, amb molts trams que s'han hagut de netejar força, i en algun on encara es trenca.

El tercer llarg puja molt vertical, per sota d'una fissura, amb un tram final molt bo de diedre que et deixa al replà de la reunió.
El llarg final, en canvi, no ens va agradar gaire, tot i que comença bé. Però després la feinada la tenim en evitar les pedres. El que puja de fer-ne caure, i el de la reunió de que no li caiguin al cap....

Una desgrimpada cap a l'esquerra et porta a una instal·lació de rappel, i 45 m després, ja estem a la lleixa de la primera reunió que ens permet marxar caminant a buscar el camí.

5 de set. 2011

La Figarassa. Cim d'Estela i Queralt, tres cims damunt de Berga

Una de les voltes més boniques que faig per entrenar als voltants de casa, és aquesta que ressegueix els tres cims més destacats que els Berguedans veiem contínuament, volent o sense voler. Una volta d'uns 23-24 quilòmetres i uns 1.750 m de desnivell, que també és ben bonica feta sense cap mena de pressa.

Té d'avantatge que el principal desnivell el fas d'entrada, en la forta pujada cap a la Figarassa. Després, ja és més d'anar fent, amb algun tram de baixada com ara el que hi ha fins arribar al santuari de Corbera (a sota).
Potser els racons més bonics són els que trobem cap a les Planes, sota la font de Tagast i el Cim d'Estela. Una pujada curta, però que dóna la sensació real d'haver pujat un cim. Curt i esmolat, però un veritable cim, amb una vista impressionant cap al sud.

Aquí dalt s'ha de parar una estona. Sense excuses!
De fet, cap a l'est podem veure l'itinerari que hem fet de pujada (a la dreta de la foto) i la part final del que farem tot resseguint la serra de Queralt des del Portet fins al Santuari  (a l'esquerra) abans de baixar fins a Berga.

Jo ho vaig fer per Puigventós, el Portet i el camí de l'Aigua de Queralt, però les possibilitats són tantes..... Perquè, tot i que és un itinerari que permet algunes dreceres i infinitat de combinacions, he volgut compartir-lo amb tots aquells a qui els hi agradi descobrir noves raconades i suar la cansalada. Així que a sota us deixo el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.

1 de set. 2011

El Corral, escalada d'estiu als Rasos de Peguera

Aquestes tardes xafogoses fa una mica de mandra de sortir a escalar, sobretot segon on, i baixa una mica la motivació. Encara que això pugui ser resultat d'una certa depressió post dolomítica... 

En dies així, cal anar a buscar la fresca i llocs nous. Un de força interessant és la nova zona d'escalada del Corral, als Rasos de Peguera. Una zona situada en un clot a 1.900 metres d'alçada, on pots triar si vols escalar al sol o a l'ombra.
La roca és una calcària particular, sorrenca, adherent i compacta, del Cretàcic superior, amb unes franges més gresoses que li atorguen una configuració amb alguns replans i molts sostres. 

Les vies són curtes i molt equipades, i l'escalada es pot combinar bé amb buscar algun bolet mentre aproximem. Una aproximació curta i planera, t'hi acosta en uns 15 minuts des de l'aparcament. Aquí hi trobareu tota la informació detallada i les ressenyes, encara que cal dir que ja hi ha més vies equipades que les actualment ressenyades.
Com es pot veure clarament a sota, es tracta d'una gran dolina, és a dir, un enfonsament càrstic provocat per l'activitat interna de dissolució de les calcàries i creació de cavitats subterrànies que, quan es produeix prop de la superfície, provoca sovint petits ensorraments i, de tant en tant, algun de gran com aquest.

De fet, una gran part de la superfície dels Rasos està plena de petits enfonsament d'aquests, per on s'escola ràpidament l'aigua de pluja i de la fusió de la neu, contribuint a que la part baixa del massís, més propera a Berga, sigui molt rica en fonts i surgències.