1 de des. 2016

Princesse Sofia, al Quié d'Urs

La darrera escalada que vaig fer abans de l'aturada forçada per una tendinitis a l'Aquiles que demana repós urgent, va ser en aquesta paret tan desconeguda de l'Arieja. Amb el Pep, amb qui sempre ens agrada trobar raconades poc visitades, vam anar a fer-hi la via teòricament més senzilla, la Princesse Sofia, que travessa la paret de sobre per la marcada fissura que va d'esquerra a dreta.

Una via molt vertical, però amb una dificultat màxima de V+/A0. Almenys en teoria.... Només començar, un parell de desploms ja es van encarregar d'explicar-nos que aquí el grau apreta una mica!
El segon i tercer llargs progressen en diagonal cap a la dreta, seguint la fissura principal que permet escalar aquesta paret de gran verticalitat, amb una dificultat moderada.

Tot i això, alguns trams són més que verticals!
Més amunt, la paret es complica encara més, i en un punt no podem saltar-nos l'A0. Una placa desplomada i completament llisa ens ho marca clarament.

Aquí l'escalada m'ha recordat molt el veí Quié de Sinsat: calcari compacte, verticalitat i equipament perfecte per escalar en lliure!
El darrer llarg, que és el més senzill de la via, arriba a una mena de replanet, on hi ha una instal·lació de rappel, ja que és la forma és usual per baixar de la paret.

Però nosaltres sempre busquem la manera de baixar caminant. Així que del replà tirem amunt seguint unes fites que ens porten a un camí que volta la muntanya. Finalment arribem prop del peu de via per retornar a Urs, on tenim el cotxe.

18 de nov. 2016

Alarcón-Baraldés, a Malanyeu

Aquestes darreres tardes de bon temps encara dóna temps per anar a Malanyeu a fer alguna via ràpida. L'Alarcón-Baraldés, oberta aquest passat mes d'abril, ens va cridar ràpidament l'atenció, sobretot després de llegir la descripció que en fa el mateix Joan Baraldés. La ressenya de dalt és la seva.

La via no ens va decebre, la roca és bona i està prou protegida com per no haver de portar res més que unes quantes cintes. Tot i passar prop d'altres vies, en realitat està ben individualitzada i no les parassita.
Amb l'Anna ens vam repartir els llargs. La ressenya marca un primer llarg de 6a (o V+/A0), però a nosaltres ens va semblar principalment de IV/IV+ i no vam trobar cap pas que anés gaire més enllà del Vº. Una mica com el primer llarg de l'Stoc de coc.

El segon llarg (a sobre), també es mou sobre aquesta dificultat, la qual cosa no vol dir que no siguin interessants.

El darrer és més dolent, amb la roca més trencada i un inici embolicat entre les mates. Té molt més sentit continuar recte i sortir per la Epirimountains.
Com a resum puc dir que és una d'aquestes vies de bon fer de la part esquerra de la paret, prou maca i lògica, però amb els graus molt desfassats. 

Per baixar vam seguir la cresta i el camí, molt més còmode i ràpid que rapelar.

28 d’oct. 2016

Tofana di Rozes. Primo spigolo.

La darrera escalada dolomítica la vam fer a la impressionant paret de la Tofana di Rozes, una muralla amb més d'un quilòmetre d'amplada i un desnivell de 800 m, que ja havia recorregut fins al cim fa una pila d'anys.

Aquesta vegada vam escollir una via amb una alçada més modesta: el Primo spigolo, de 400 m de desnivell, però amb una dificultat més elevada.
En total són 15 tirades on hi vam trobar una mica de tot. Els primers llargs transcorren per un marcat diedre que ens porta fins al fil de l'esperó.

Al capdamunt del diedre una barrera de sostres el tanca, i una sèrie de passos molt verticals ens donen la màxima dificultat d'aquest tram. Uns sostres on cal sortir a l'esquerra.
Després continuen uns llargs més tranquils que segueixen més o menys el fil de l'esperó.

Trobem la via bastant equipada, sobretot amb claus i algun friend de via, però el que més sorprèn són els parabolts de les reunions. Això no és gaire habitual per aquests verals...
Abans d'arribar a la gran feixa, cal fer un flanqueig força exposat que ens ajuda a adonar-nos del pati que ja s'ha començat a obrir sota nostre!
Després de travessar una feixa força ampla, la via continua pel fil esquerre de l'esperó, sempre amb gran ambient i amb una roca molt sòlida. 

Mentre escalem, una gran despreniment de la paret del davant ens deixa una mica glaçats. Amb el terrabastall ens fem molt petits per una estona...
Quan falten 3 o 4 llargs pel cim de l'esperó, una fissura molt vertical tancada a dalt per un petit sostre, ens sorprèn. No esperàvem un tram tan difícil aquí dalt, on algunes ressenyes ho graduen com a IV+ i, en canvi, és clarament el pas més difícil de la via!

Però ja se sap que, com més alta és la dificultat, més satisfacció trobem després de la superació!
Mica a mica ens anem acostant al cim de l'esperó a mesura que el sol comença a a baixar. Som a les darreries de setembre, més de 1.000 kms a l'est de casa, i a la tarda es nota com el dia s'escurça.
El darrer llarg ens torna a sorprendre. Amb una graduació de II i IIIº, ens regala tres bonics desploms!! Amb grans preses, però que cal posar-s'hi bé.  Imaginem que almenys deuen ser III+!! 

Dalt de tot, un caminet bastant penjat ens acosta a la pista de pujada i arribem còmodament al cotxe.

Ha estat una bonica escalada que ens serveix per marxar de Dolomites amb un gran gust de boca i unes ganes immenses de tornar-hi!!

23 d’oct. 2016

Tre Cime di Lavaredo. Via dei Camini a la Piccola.

L'endemà hi tornem, aquest cop pugem fins a les Tre Cime, on tenim dubtes sobre quina via triar. Intentem en va alguna cosa i al final acabem a la via dei Camini. És una via que puja fins a la forcella entre la Piccola i la Punta Frida i, tal i com diu el nom, puja per les xemeneies que van a parar a la gran collada, tal i com veiem a la foto de sobre.

Té un començament curiós per una feixa horitzontal, que a mesura que anem caminant-hi es fa estreta i va guanyant alçada de mala manera. Fins que arriba el punt on ens encordem.
La Maria declina d'escalar avui, així que ens fa algunes fotos de l'aspecte que té la cornisa vista des de lluny, i del primer llarg vertical!

Teòricament la via no depassa el IV+, peròpodeu estar segurs que he fet cinquès molt més fàcils!! El poc equipament, la roca poc fiable i els dubtes sobre el recorregut, no ho posen gens fàcil!
El primer llarg em sorprèn, dur i vertical, amb una roca dubtosa que dóna força problemes per protegir-lo mínimament.

I el flanqueig següent, que porta cap a sota les xemeneies, encara sorprèn més!!
Costa, però aconseguim d'anar trobant el recorregut. Perquè allò que des de lluny semblaven xemeneies, en realitat són canals verticals desdibuixades. A més, la via no va sempre per on és més evident.

A les reunions, però, ens entretenim amb una cordada que puja a la Piccolíssima, on se'ls veu apretar de valent.
Hem començat tard i hem pujat lents, així ue arribem a dalt a una hora on cal començar a mirar el rellotge.

Trobem fàcilment el camí de baixada. Cal anar cap a la dreta des de la forcella, seguint unes fites, fins trobar un parell de claus rònecs des d'on caldrà rapelar fins a una cornisa inclinada. 
La desgrimpada no és senzilla, la roca està molt trencada i cal agafar-s'ho amb el cap fred. Però mica a mica arribem als dos rappels finals que ens deixaran ben a prop del peu de la via.

El sol ja comença a amagar-se...
Així que fem el camí cap al cotxe a l'hora màgica de la posta, i la llum de finals de setembre ens regala unes imatges delicioses!

Avui ens saltarem el sopar del càmping: ens hem guanyat una bona pizza!

19 d’oct. 2016

Torre Grande di Falzarego, via Dibona

La Torre Grande di Falzarego és una petita agulla situada a prop del coll de Falzarego, i molt bon accés. Amb una impressionant cara est de 300 m de desnivell, per on hi va obrir una via el gran Angelo Dibona. Una via que ens va agradar molt i, solitària com és, ens va reconciliar amb l'escalada dolomítica.

L'aproximació és senzilla i no massa llarga i amb una mica més de mitja hora ja estàvem sota la paret.
Un peu de paret on hi ha les restes d'un hospital militar italià de la Primera guerra, la linia del front no era gaire lluny d'aquí, i les tropes austríaques estaven just a l'altra costat de la muntanya.

Avui ens partirem els 10 llargs de la via amb la Maria, que farà els 5 primers. Amb un començament de IVº dolomític, que ens obliga ben aviat a posar-nos les piles!
Després d'uns primers llargs irregulars, amb trams difícils i trams més senzills, veiem que al cinquè la cosa ja comença a canviar. 

Un mur més vertical, sostingut i de mal protegir, ens avisa del que està a punt d'arribar.
Agafo el relleu abans de començar el què la ressenya anomena "placca stupenda", que resulta ser un mur molt vertical però molt bo. Amb forats tipus Malanyeu i algun clau o pont de roca just quan comences a posar-te nerviós... Realment una placa que val molt la pena!

Darrera nostre veiem les Cinque Torri retallades contra la Croda di Lago. Tot i estar escalant, no podem parar d'imaginar noves escalades...

Després de la "placca stupenda" arriba el flanqueig aeri. Des de la reunió fa una mica d'angúnia, però quan ens hi posem, la veritat és que es deixa fer, tot i no ser fàcil.

Això si, l'ambient hi és garantit!!
Després arriba un llarg típicament dolomític de IV+. Comença amb un desplom força difícil, on costa colocar-se, i continua amb un mur molt vertical, però amb franges herboses i trams on cal deduir molt bé per on s'ha d'anar, sempre amb la sensació de precarietat al cos.

Són una cinquantena de metres de mal protegir enmig d'un pati que et xucla.
Això si, el llarg més bonic de la via és el penúltim. Discorre per una xemeneia estreta, un evident "off width", amb trams desplomats, que costa d'encarar. I impossible de protegir.

S'ha d'anar provant, ara amb mig cos a dins, ara per fora, per la dreta o l'esquerra... sense poder posar res i encara sort que hi ha 3 o 4 xapes posades...
A la part superior es va eixamplant, així que podem ficar-nos a dins i pujar amb més tranquil·litat.

La reunió es fa al cim d'una agulleta adossada a la paret, on només hi cap la Maria, que és menuda!! Una reunió aèria de debò!
Per superar el darrer llarg ja només ens cal passar un petit mur desplomat que es pot fer en A0 i acabar d'arribar al cim. Allà ens hi fem una foto contents d'haver escalat una via tan bona, i d'haver-ho fet prou bé!

Després ja només ens quedarà una baixada bastant còmoda i senyalitzada que, en menys d'una hora, ens retornarà al cotxe.