30 de set. 2012

Viel del Pan

Quan marxes quinze dies als Alps, algun dia ha de fer mal temps. Nosaltres vam enganxar un dia de pluja intensa i, al vespre, amb els termòmetres molt baixos, ja vam endevinar el que ens trobaríem l'endemà: una bona nevada!

Així que vam agafar el cotxe per pujar fins al passo Pordoi i aprofitar per anar a xafar neu tot fent un recorregut clàssic i força còmode, el Viel del Pan. Un itinerari clàssic que sembla que rep aquest nom perquè era la ruta que feien els qui cobraven les contribucions i els drets de pas (els pagos).

A la collada ens trobem amb que la nevada ha quallat força, no sé si avui faríem tan bé la volta del Sassolungo (a sota)...
Tot just començar, i la Marmolada impressiona (a sobre), avui no hi deu haver gaire gent escalant a la cara sud! Ni tampoc a la ferrata dei Finanzieri del Cólac (a sota)....
Fa fred i bufa el vent, així que quan arribem a l'acollidor refugi de Sass Beccei, aprofitem per parar una estona. 

A partir d'aquí, el camí és un llarg flanqueig que va planejant per sota de la carena, sempre davant de la Marmolada,. en direcció a l'embassament de Fedaia.
El dia no és massa bo, però el camí és molt agradable. Flanquegem fins una cruïlla on podem triar si baixar a l'embassament o pujar al coll de Portavescovo, que és on anem nosaltres.

Pugem al coll i baixem pel costat oposat per tornar al passo Pordoi (a sota, al fons). Ara sembla que el temps vol millorar i la neu ha començat a marxar.
Tot tornant pel costat oposat de la carena, ara la Marmolada ha desaparegut i és el Piz Boé qui tenim sempre al davant (a sobre).

Anem de pla i baixada fins creuar la carretera i, amb una curta pujada retrobem el punt de sortida dalt del passo Pordoi, després de fer una bona caminada amb poc desnivell, que podeu veure al mapa de sota i al wikiloc.

28 de set. 2012

Catinaccio d'Antermoia, travessa oest-est

Quan vam venir a escalar al Catinaccio i a les torres de Vajolet, ara fa un parell d'anys, ja em vaig fixar en el cim més alt del massís, el Catinaccio d'Antermoia (a sobre). Després, saber que a més de pujar-hi es podia travessar seguint camins equipats, encara em van fer venir més ganes d'anar-hi.

Així que vaig anar fins a Pera di Fassa a agafar el microbus que puja fins al refugi de Gardeccia, per seguir el bon camí que puja cap el refugi Preuss (a sota) i al passo Principe.
El camí passa pel peu de la paret est del Catinaccio (a sobre), on hi vam escalar la via Dimai. Mirant aquesta muralla, s'entén perquè els italians en diuen catinaccio de fer una muralla infranquejable quan juguen a futbol.

Després el camí arriba fins al refugi situat al mateix passo Principe, des d'on es comença a pujar al cim.
El recorregut està molt ben trobat, va enllaçant feixes, amb alguna xemeneia, i seguint diagonals va guanyant alçada. Un recorregut que està equipat amb cables en els llocs on hi ha més perill.

Mentre puges, al darrera queda tota la vall de Vajolet que s'acaba de recórrer.
Finalment s'arriba a la cresta cimera, estreta però senzilla, on coincidim una bona colla, gairebé com si fóssim a la Pica d'Estats.... Però s'entén, el cim realment s'ho val!
La baixada cap a l'est és molt ràpida, seguint també cornises i fent algunes diagonals, que estan equipades gairebé sempre amb un cable de vida, el què fa que la baixada sigui ràpida i divertida.

Aquí el més usual és pujar al coll d'Antermoia i retornar a Gardeccia pel mateix camí, però jo vaig voler-ho allargar i conèixer una altra vall dolomítica, així que vaig preferir continuar baixant per la vall d'Antermoia en direcció al llac i el refugi homònims.
Passat el refugi, em vaig trobar a un dels seus treballadors portant-hi un bon carregament de cerveses amb un sistema peculiar....

Després el camí entra a la val di Dona, de relleu suau i plena de pastures, que contrasta clarament amb els relleus dolomítics de més amunt.
Si seguissim la val di Dona, aniríem a parar a Campitello, així que giro cap al sud seguint el sender 580 per baixar per la vall d'Uldai fins retornar a Pera di Fassa i retrobar-hi el cotxe.

Un bon recorregut que es pot veure a sota o al Wikiloc.

26 de set. 2012

Volta al Sassolungo i al Sassopiatto

La volta al Sassolungo, és una altra itinerari còmode i interessant de la vall de Fassa. Nosaltres el vam fer sortint des de Campitello amb el telefèric que puja fins al coll Rodella, un turó amb una vista circular molt interessant, situat entre els massissos de Sella i Pordoi (a sobre), i el Sassolungo (a sota).

Des d'aquí només cal baixar fins al passo Sella, on comença l'itinerari de la volta.
La ruta comença amb una pujada suau fins el refugi Emilio Comici, seguint el sender 526. El refugi es troba a peu de la paret est del Sassolungo i, quan nosaltres hi passem, l'ambient que s'hi respira no és molt muntanyenc.....

Per aquest punt també hi passa un itinerari molt concorregut de BTT que fa la volta al massís de Sella-Pordoi, i hi trobem un punt de servei que ens dóna una idea del nivell de civilització d'aquest país.
Anem seguint el bonic camí que volta el Sassolungo i passa pel peu de la seva espectacular paret nord, i ben aviat arribem sota la forcella de Sassolungo. Aquí ens trobem amb molta gent que, des del passo Sella ha pujat amb un altre telefèric a la forcella, i llavors fa una volta més curta de tornada.
Després continuem pel camí 527, que va voltant el Sassopiatto, no tan espectacular com el Sassolungo però amb una ascensió al cim molt més assequible, com vam poder comprovar l'any passat, encara que amb una mica més de neu.

Cap a ponent veiem la gran extensió de prats de l'Alpe de Siusi, amb les agulles del Sciliar al fons (a sobre).

Finalment arribem al refugi del Sassopiatto, on arrenca la via normal d'aquest cim, on ens avituallem abans de fer la baixada cap a Campitello.
La baixada per la vall Duron seguint el sender 533 és força ràpida, i ben aviat retornem a Campitello o Ciampedei (en ladí, la llengua semblant a l'occità que encara conserven en aquestes valls).

Una bona ruta, poc estrebada, que podeu seguir al Wikiloc o al mapa de sota.

24 de set. 2012

Juribrutto i Alta Via della Mariotta

Sembla estrany, o almenys a mi m'ho va semblar tan aviat com me'n vaig assabentar, però al mig de les Dolomites hi ha uns grans afloraments de caràcter granític que formen diverses muntanyes, algunes de tan grans com el el massís del Lagorai i cima d'Asta.

Una branca d'aquesta anomalia (a les Dolomites, tot el que no sigui dolomia és una mica una anomalia...) és el de la serra de Juribrutto, situada al sud del passo San Pellegrino i entremig dels massissos de la Marmolada i de la Pala di San Martino.

Al vessant nord-est del Juribrutto (a sobre) es palesa molt clarament l'estructura granítica de la paret.

Nosaltres vam fer una volta anomenada Alta Via della Mariotta, que comença amb una agradable pujada fins al coll Marguerita amb un telefèric des de San Pellegrino. Al mirador de dalt, veiem la interessant i dolomítica cima dell'Uomo just al davant.
El camí és sempre ben agradable, va seguint per una carena planera fins la pujada final cap el cim.

Dalt, ens trobem amb tot de restes de la primera guerra mundial, edificis, trinxeres, filats rovellats, cementiris, túnels,..... Aquí hi havien les posicions italianes que intentaven moure els austríacs cap al nord, cosa que no van aconseguir mai.
El darrer tram de camí fins al cim ressegueix una línia de trinxeres que encara es troben molt ben conservades. Tot el vessant n'és ple.
Per tornar al coll, el camí baixa fins a la forcella Juribrutto amb el massís de la Pala de San Martino just al davant i, llavors, traça una gran diagonal per sota de les parets fins retornar al coll.

Una volta curta i interessant, que també podeu veure al Wikiloc, i al mapa de sota.

18 de set. 2012

Ferrata delle Mesules i Piz Boé

La casualitat va voler que, quan em vaig escapar a fer la ferrada de les Mesules, va fer un dels millors dia que recordo per anar a muntanya, cel nítid i transparent, aire fresc i agradable, i aquella sensació de tirar i tirar sense tenir-ne mai prou.

Potser hi va ajudar la sensació només baixar del cotxe, amb el piz Ciavaces al damunt (a sobre) i la Marmolada al fons.
Com que per fer la volta cal fer un bon tram de carretera, vaig preferir fer-la de bon matí deixant el cotxe prop de l'arribada, i pujar fins el passo Sella amb la fresca de primera hora.

Arribant al coll l'espectacle continuava amb les boires que anaven marxant del Sassolungo (a sobre), i el joc de llums a les torres de Sella. D'allà surt el camí, ben senyalat com a GR núm. 649, que porta directament a l'inici de la via.
Em va anar de ben poc que no trobo una corrua de gent a la via, però em vaig afanyar a començar, i ben aviat els veia un tros avall.... La veritat és que en aquestes ferrades és difícil estar-hi sol, però val la pena d'anar-hi aviat per poder-les gaudir a la nostra manera.

La via en ella mateixa no té massa complicació, gairebé tota és una llarga i bonica grimpada amb cable. Al mig, però, hi ha una xemeneia on val la pena conèixer una mica la tècnica d'escalada en xemeneia. Primer un tram amb cable però sense gaire res més, i després, un tram de graons força vertical sense cable de vida.
A mitja paret se surt a un amfiteatre molt gran, que cal travessar per arribar a la darrera muralla que ens separa del cim.
Uns darrers murs verticals més senzills que a la part inferior, i ben aviat arribo al cim del piz Selva, on coincideixo amb un parell de muntanyencs del país, que se sorprenen que els entengui mentre parlen amb ladí...., la llengua de les vall de Fassa i de Gardena tan semblant a l'occità.
A dalt sorprèn el gran i desèrtic altiplà de les Mesules. El lloc i el dia són excepcionals, així que continuo per la carena cap al piz Galba i el piz Beguz, on fa poc que hi acaben de plantar un Sant Crist de grans dimensions!
A la Sella del Pisciadú hi ha el camí de retorn, però no tinc ganes de marxar d'aquí dalt, així que segueixo fins al piz Boé, que ja conec de l'any passat, quan hi vam pujar amb unes condicions ben diferents!

Quan arribo al refugi Boé comença el festival de gent per tot arreu. El refugi està ple, els camins són un formigueig de gent, i la pujada al cim es converteix en una cursa d'obstacles entre els que pugem i els que baixen.... El cim tampoc estava gaire tranquil, però la veritat és que el dia s'ho valia!
Baixant cap a la forcella Pordoi, fins i tot em vaig creuar amb aquestes monges que anaven cap al cim ben equipades...., per esmentar una de les moltes anècdotes d'aquesta zona tan concorreguda!

Però a partir de la forcella, quan començo a baixar per la vall del Fos cap a Lasties, torno a quedar-me sol i torno a gaudir de la calma i grandiositat d'aquestes muntanyes.

La volta la podeu veure completa al Wikiloc i al mapa de sota.