18 de maig 2008

Aresta Ribas, entre pluges i ruixats

Després de força temps vaig aconseguir enredar al Joan per tornar a sortir a escalar. Ha portat una bona temporada d'esquí de muntanya i, després d'haver retornat a l'esportiva, volia fer-ne alguna de llarga que no fos massa complicada.

L'aresta Ribas la tenia pendent des del mes de desembre, que hi vaig patir una segona lesió en una caiguda tonta a mitja via i, com que a ell també l'hi feia il·lusió, ahir vam anar-hi tot decidits.

Tot i que la ressenya d'aquesta via que trobem a Onaclimb marca 13 llargs, nosaltres la vam fer en tan sols 7. A sobre he marcat en blau les nostres reunions per si poden servir de referència.

Les previsions de temps no eren dolentes pel matí, així que tot i el dia gris ens hi vam posar (a sota, el Joan atacant el primer muret de V+).

D'aquesta via, i després d'haver-la feta sencera ho puc ratificar, em continua agradant molt el tercer llarg, amb un final treballat de flanqueig cap a la dreta sota del sostre (a sobre), i una roca excel·lent. De fet la roca és quasi sempre boníssima en tota la via, i ben bé que ens va anar (a sota, arribant a la reunió).

Davant nostre, evolucionava una cordada per l'Esparraguera de la Roca Gris (a sota). La única que vam veure o sentir en tota la zona.

Però com que la felicitat no és mai completa, quan estàvem a la tercera reunió va començar a plovisquejar. De moment la cosa no era molt greu, algunes gotes portades pel vent que no ens van arronsar. No som una cordada d'alpinistes ?

La roca es va començar a mullar, i el llarg de 6a ja el vaig fer amb la roca força molla (a sobre, a mig llarg i, a sota, el Joan sortint-ne).

El següent, ja rajava aigua per tot arreu (a sota, cinquè llarg), sort de la qualitat i l'adherència dels còdols calcaris !

A la penúltima reunió (a sobre) hi ha una petita bauma on vam aguantar una estona el xàfec abans de sortir desseguida cap al cim (a sota).


Quan anàvem a buscar la carena (a sota) que porta al coll i a la canal de baixada, semblava que el ruixat afluixava i fins i tot vam gaudir d'algun forat entre la boira des d'on entreveure el Rave o les agulles de la Plantació (a sota), però va ser començar a baixar i tornar a ploure. Però ara de debò, pluja intensa que no ja ens va deixar fins a la Vinya Nova.

5 comentaris:

Mingo ha dit...

Carai, és que tens peus de gat per escalar en mullat, com a la fòrmula 1? Felicitats, ets un fòrmula1

Xavi ha dit...

Això és tenacitat! Només alpinistes com vosaltres podeu superar les més llegendàries parets en condicions climatològiques totalment adverses...
Una espineta menys...

Gatsaule ha dit...

La veritat és que vam pensar que, a l'estiu i en vies llargues de debò, de tant en tant estàs obligat a escalar en mullat i que aquí ho havíem de provar.

La roca és prou bona i només vaig passar una mica de por a la placa del sisè llarg, amb només dos ponts de roca a l'inici i res més, i estava totalment mullada.

Pekas ha dit...

Nosaltres estavem a "refugi" sota els desploms del Vermell... :-)))
encara es va poder fer alguna cosa..
peró no gaire... :-)))))

La Aresta... una vía molt maca... recordo molt bé la placa del sise´llarg i els seus ponts de roc...
:-)))))))))))

Llorenç ha dit...

Ostres quins fenomenos!!!

nosaltres que vam tirar cap a Lleida per trobar més bon temps i no ens vam posar ni l'arnés!
Felicitats per l'escalada! mullat, i amb el record de l'últim accident!

ara sols et queda fer plovent la de fills del vent!!!je je je!!