UES, a la cinglera dels Esplovins

L'Alt Urgell és un immens mar de roca, i potser per por de naufragar, molts escaladors eviten anar-hi. Almenys és la sensació que tinc, potser perquè mai he hagut de fer-hi cua. Aquest diumenge mateix, per exemple, no hi havia ningú més en tota la paret, malgrat el bon temps que feia.

Reconec que n'estic lleugerament enamorat i que, de tant en tant, m'agrada tastar-lo. Amb cura i molta humilitat, clar, cadascú té el nivell que té!

A la cinglera dels Esplovins només hi havia anat una vegada, fa molts anys vam intentar la Eder, però ens vam perdre de tal manera que vam haver de rapelar. Així que ahir, amb el Toni, vam anar sobre segur, la UES és una via totalment equipada on es fa difícil de perdre-s'hi. A sobre he deixat l'itinerari aproximat i la precisa ressenya d'en Xavi Grané.

La via està dividida en dos sectors ben diferents, el primer és senzill, trencat i molt divertit, un fart d'escalar sense patir enlloc. Els passos on t'ho has de mirar són puntuals, i tens més la sensació d'estar de festa major que d'estar en mig dels Esplovins.

A sobre veiem al Toni a l'inici del segon llarg i, a sota, en el quart. Les dues imatges donen una bona idea del què són aquests set primers llargs.

En canvi, quan arribes al cim de la petita agulla que tanca la primera part, et trobes al davant tota una altra cosa. Una paret seriosa, on cal donar la talla en els seus vuit llargs (a sota, amb el traçat de la segona part).

El vuitè llarg és bonic i agradable, amb la dificultat cada vegada més alta a mesura que puges cap a la reunió. Tot ha canviat de cop, la roca, més sòlida, la dificultat, més alta i, sobretot, la continuïtat.

El novè ja pica de valent, una sortida dura de V+ (a sobre) et porta al primer tram d'artificial, amb passos molt llargs i curtes sortides en lliure força difícils. Abans de la reunió, s'aplana una mica, però la sortida en lliure té la seva gràcia (a sota).

Personalment, el pas que m'ha costat més ha estat el primer del desè llarg (a sobre). Se surt de la reunió amb un pas estrany i que t'escup cap enfora, amb un roca una mica patinosa, típica de sota un sostre. Però després ja està, estreps, sortida en lliure, uns passos d'A0, una altra sortida fantàstica, i reunió.

I el llarg estrella de la via és l'onzè: 50 metres sostinguts de V+, amb 14 o 15 parabolts, 3 de seguits a l'inici, ben desplomat. Després verticalitat absoluta com si fossim a la Roca dels Arcs, i una roca franca i plena de fissures horitzontals, on cal saber endevinar quines són les bones.

Vam arribar a la reunió ben satisfets, molt suats i amb els braços castigats, però realment val la pena! (a sota, el Toni arribant a la reunió).

Els quatre darrers tornen a ser humans, més difícils del que pensàvem, en cap cas són de tràmit, però es deixen fer bastant bé i et tornen a reconciliar amb l'escalada d'aquesta paret. El dotzè comença fort, però va afluixant, i el tretzè té un pas molt cabró al mig d'un diedre (a sobre), però on un camalot de l'ú també ho solventa ràpidament!

El catorzè també comença amb un diedre, bonic i compacte (a sota), per arribar al terreny fàcil. La sortida no és cap camí, però, sinó un bonic llarg de IV que et deixa un molt bon regust al final de la via.

Llavors ja només cal seguir un laberint de marques blaves (què bé que s'ho va passar el que les va pintar, ens en vam recordar molt d'ell, mentre les seguíem!) fins a l'inici de la ferrada. Amb poc més d'una hora vam tornar a ser a la carretera.

Una via per recordar, quan estem en millor forma hi tornarem i així ho podrem comprovar!