L'Estany

Després de molt temps, ha tocat un cap de setmana casolà. Tot i això, a més de poder sortir a córrer, el dissabte al matí vam pujar a l'Estany amb el Toni.

L'Estany, a part de ser un lloc bonic i d'accés còmode, em porta molts records de quan començava a escalar. En aquella època (no diré quants anys fa) hi anàvem a jugar, hi fèiem alguna burilada o posàvem la corda en algun arbre i escalàvem assegurats gairebé sempre per dalt.

Una de les poques vies obertes en el sentit estricte era la Kumbaià, un diedre molt bonic de presa ferma, que desploma lleugerament i que l'hi donàvem V+. Han passat els anys i ara l'hi han allargat la dificultat (6a) i fins i tot el nom (No t'apuris kumbaià). També nosaltres hem canviat, així que ahir la vaig atacar des de baix (a sobre), com si es tractés d'una via vulgar d'esportiva. Després, el Toni (a sota), també la va treure la mar de bé.

Continuant amb les pràctiques, vam dirigir-nos al sostre veí, equipat per pujar amb estreps. Tot un èxit, jo vaig aconseguir pujar sense marejar-me, i el Toni va aconseguir d'aclarir el caos que es forma entre cintes, cordes, estreps, fifís,....