Mont Viso, via normal

El Mont Viso, que s'aixeca a 3.842 m d'alçada sobre la plana del Po (Padània), és un cim curiós per diversos motius. A Itàlia és una muntanya de culte per la seva imponent presència al capdamunt de la plana, i durant molts segles es pensava que era la muntanya més alta d'Europa.

De fet, el seu nom deriva del Monte Vesulo dels romans (muntanya visible), i té una presència important a la literatura antiga, apareixent a escrits de Virgili o a la mateixa Divina Comèdia. Fins i tot, com podem apreciar bé a les fotografies inferiors, és el cim que va servir de model pel logo de la Paramount.
Tot i això, no arriba als quatre mil metres, i això fa que no sigui un cim atractiu per a molts muntanyencs tot i la seva magnífica posició (s'alça 500 m per damunt de tots els cims veïns), i una molt bona vista sobre tots els Alps, des de les Dolomites fins als Alps Marítims.

Tornant de Courmayeur, després del fred que havíem passat, volíem anar a fer alguna escalada assolellada per la zona del Queyras, on hi ha moltes vies interessants d'aquelles que els francesos descriuen com a "escalade plaisir". Però de camí, va ser veure la muntanya i canviar els plans.

La via normal del Viso comença a Pian de Re (2.020 m), on s'acaba la carretera i s'hi troben les fonts del Po. Un camí molt ben traçat ens va deixar en un parell d'hores al refugi Quintino Sella (2.640 m, a sota). Aquest camí envolta el llac Chiaretto (a sobre), tenyit de blau turquesa per la presència d'un mineral present a les ofiolites que l'hi dóna aquest to: l'esmaragdeta.

De fet, la geologia és molt present a la muntanya, formada per l'aixecament d'un tros de placa oceànica on hi podem veure ofiolites, gabres i metabasalts. Per als profans, la roca té una textura semblant a la del Midi d'Ossau, encara que la formació geològica de les dues muntanyes no tenen res a veure.

El refugi es troba situat en un lloc privilegiat, al peu de la muntanya i del llac Grande del Viso (a sobre), i té una vista ben curiosa sobre la plana de la Padània (a sota, visió nocturna).

L'ascensió comença ben d'hora al matí (a sobre), en plena nit, i no va començar a clarejar fins que ja portàvem més d'una hora de camí (a sota).

L'itinerari és una mica embolicat i cal anar en compte de no perdre els senyals de pintura i les fites. Al principi, es tracta de pujar i travessar tarteres, bàsicament fins després de l'acolorit refugi bivac Andreotti (3.270 m, a sobre). A partir d'aquest punt comencen els trams de grimpada, amb nombrosos passos de IIº bastant aeris, fins el mateix cim (a sota).

De fet, nosaltres érem dels pocs que no anàvem encordats.

Del cim poques coses més puc comentar, es tracta d'un gran mirador amb una panoràmica circular de tots els Alps fins on abarca la vista.

Després, a la baixada, vam anar trobant a tota la gent que encara pujava embolicats en petits embussos als passos més complicats (a sobre) o més aeris (a sota).

L'aspecte de la cara sud, per on discorre la via normal (a sobre), dóna una idea clara de l'arquitectura complexe d'aquest cim, on s'hi han obert 59 vies diferents, tot i la roca discreta.

Després de la baixada i abans de marxar cap al cotxe, fem una cerveseta al refugi on s'hi respira un ambient completament diferent del que hi havia a les 5 del matí (a sota).