
L'Estany, a part de ser un lloc bonic i d'accés còmode, em porta molts records de quan començava a escalar. En aquella època (no diré quants anys fa) hi anàvem a jugar, hi fèiem alguna burilada o posàvem la corda en algun arbre i escalàvem assegurats gairebé sempre per dalt.
Una de les poques vies obertes en el sentit estricte era la Kumbaià, un diedre molt bonic de presa ferma, que desploma lleugerament i que l'hi donàvem V+. Han passat els anys i ara l'hi han allargat la dificultat (6a) i fins i tot el nom (No t'apuris kumbaià). També nosaltres hem canviat, així que ahir la vaig atacar des de baix (a sobre), com si es tractés d'una via vulgar d'esportiva. Després, el Toni (a sota), també la va treure la mar de bé.




5 comentaris:
JOer Peudegat!
Ja has superat el mareig dels pedals?
NO és una via equipada amb trossos de cadena? No hi ha uns vions de 8a+ inhumans?
Gatsaule, que aixó de pedalejar només ho fan ja els ciclistes!
Aufwiedersehen!!!
Wouaou!!!!!!!!!
C'est aérien et c'est beau...
J'ai fait un peu quand j'étais plus jeune, la souplesse me manque aujourd'hui
Amicalement
J€@n-Cl@ud€
Verdaderamente la foto de los estribos... jejejeje... un poco de "desesperación" si que transmite...:-)))))))))))
Si, la zona està plena de vies dures, i n'hi ha una de 8a que travessa un sostre dues vegades més gros que aquest.
I la foto del Toni als pedals si transmet tensió, si, però sense intentar-ho és difícil d'aprendre....
Publica un comentari a l'entrada