La comarca d'Osona no és precisament una de les més afavorides per la geologia, a l'hora de trobar-hi roca per escalar. Però de tant en tant, la combinació de la geologia i de l'habilitat humana, n'ha tret alguna cosa de positiva.Una d'aquestes coses és la via Mare de Déu dels Cingles al Salt de la Minyona (a sobre), una via modesta (90 m, V/Ae), sobre roca dubtosa, però en un entorn molt bonic (a sota, Vilanova de Sau i els cingles de Tavertet al fons).
Al llibre Osona vertical no expliquen molt bé com aproximar-se a la via. Pensava: perquè serà ? Fins que he vist que l'aproximació des de la pista era curta (5 minuts) però sense cap mena de camí.La via comença al costat d'una mena de bloc caigut (a sobre) i he de reconèixer que m'han sorprès dues coses, per una banda la roca no és ni de bon tros tan dolenta com descriu la guia, és senzillament curiosa (conglomerats i gresos vermells de gra gruixut, que no es trenca però si que es desfà una mica, segons com t'hi poses).
L'altra és l'equipament, a prova de bomba. Tota la via està cosida d'una mena de claus anomenats "p" (a sota), clavats 15 cms a la roca, i que donen molta confiança.
En total la via està preparada per fer-la en 5 llargs (25 m III, 20 m IV+, 20 m V, 30 m V, 5 m V), però jo he ajuntat els tres darrers aprofitant el fet que escalant en solitari no hi ha mai problemes de fregaments de corda. I també perquè se'm feia fosc....A sobre veiem un aspecte del diedre del segon llarg i, a sota, la placa de V del tercer.
El final de la via és un esperó aeri i peculiar que dóna directament a la barana del mirador de la Mare de Déu dels Cingles, amb un darrer tram fissurat obert sobre un bon conglomerat (a sobre).Començar a escalar tard sol ser sinònim d'acabar de fosc, i a mi m'ha anat d'un pèl. Sort que coneixia el camí de tornada al cotxe !
7 comentaris:
Òstia!
Jo sóc nascut a Avinyó, pèro la meva família vé justament d'aquestes contrades i els meus tiets sempre em demanen perquè no escalo als cingles d'aprop de Sau... I jo els dic perquè la roca és molt dolenta!!
Per cert, saps perquè aquesta cinglera porta aquest nom? Curiosa llegenda!
Novetats! aixó m'agrada!
a veure si algún dia ens hi perdem! tot i la roca dubtosa!....estàs exitós!! a Andorra ara aquó...també roca delicada...
gracies per l'informació!
Carai.. curiosos aquests "quimics"! I deu n'hi do el llarg de 55m!
Ja,ja,ja.... has caigut en la trampa de la guia d'"Osona Vertical", com ens agraden aquests rostolls, eh!
Si algun dia se'm gira el cap, hi ha la "Balconets de Sau", que ha de ser una passada pel paissatge. Sobre la via ja m'han avisat que és d'aquelles de "si no correis, dormireis".
Així que la pròxima, al Far!
Que hay Gatsaule:
Es un una imopresión mia o parece super descompuesto?
Salu2
Vlady, es realmente un poco descompuesto, pero no lo suficiente como para no ir. Yo me divertí muchísimo.
Realment la roca no és cap meravella, però el paisatge i el fet d'escalar en llocs nous val realment la pena. I estant tan ben assegurat, la roca ja no sembla tan dolenta.
Mohawk, al Far hi podem anar quan vulguis !
Després d'aquesta escalada, la pedra de la Falconera de Sant Llorenç la trobaras impressionantment sòlida. Que vagi bé la trobada "blogger".
Publica un comentari a l'entrada