Aquest dissabte hem continuat amb les caminades amb fonda, i hem tornat al Cap del Pla. No és precisament un lloc de gastronomia fina, però et tracten bé i fins al es 5 te'n donen... I amb aquests dies grisos, unes bones torrades amb carn a a la brasa venen molt de gust!
Allà hem deixat el cotxe i hem seguit el camí de la font Ferrera, un camí obac i agradable que passa per sota de tot de penyes escalables, com el Triangle, la paret del Silenci o la Bruixa (a sobre), on és difícil veure-hi escaladors, tranquil·litat assegurada!
El camí es bifurca i seguim pel de sota, cap a Sant Agustí d'Isanta (a sota), ermita romànica de finals del segle XI, situada al costat de les runes d'un antic castell en un cap de carena.
Mig embolicat, recuperem el sender, que travessa el riu de Canalda i puja a buscar la carena que seguim fins damunt del llogarret de Canalda. Aquests camins que segueixen aquestes carenes pelades són molt agradables de recórrer, línies fetes expressament per ser travessades...
Pugem fins al peu de la roca de Canalda i ens fixem en l'armonia de la carena (a sota). Al fons, s'endevina el Cap del Pla, hem fet una bona tirada.
No és la primera vegada que estic al peu de la roca de Canalda, alguns cops hi he anat a escalar-la o, com avui, a seguir el camí agradable que ressegueix la seva base.
Passem pel costat de la casa abandonada de ca la Rita i ens fixem en els ocells que s'entretenen per la paret buscant menjar, veiem uns cercavores i una vistosa parella de pela-roques. De tant en tant, passen els voltors amb branques al bec, preparant el niu per a la primavera, i un trencalòs xafarder treu el cap a mirar si som comestibles.
A la paret, cap escalador s'enfila costes amunt.
Travessem tota la paret i retornem a Canalda (a sobre) seguint la traça del GR 1, que passa per sota la carretera i busquem el camí de retorn per les fondalades de la vall. Ara travessem més al nord, on el riu no és més que un seguit de torrents que encara s'han d'anar ajuntant.
El camí puja i baixa per racons solitaris. No està molt marcat i a vegades costa de seguir, però acabem arribant a la vall d'Encies.
Després de les restes de la Costa, el camí millora. De fet, millora tant, que ens despistem i pugem fins a l'espluga del Feixar on ens adonem de l'errada. Toca rectificar i recular a buscar el camí que ens ha de tornar a la font Ferrera.
Refem la fita que marca el trencall, i que estava gairebé desapareguda, i baixem cap a la font i la nostra traça antiga. Abans de la font, trobem un curiós pi de quatre branques, dues parelles que surten de la mateixa soca. Curiosament avui nosaltres també som quatre...
Tota la volta que veiem al mapa de sota, ens ha costat gairebé 7 hores, però realment ha valgut la pena. Una mica com el dia del clot de Vilamala, sortim amb la sensació d'haver entrat en uns racons especials. Tot i que avui, després del dinar i el carajillo, la sensació ha estat més forta!
Aquí hi trobareu el track per si de cas...
8 comentaris:
Joan sempre ens mostres zones especials...en podries fer un recull en un llibre!! a veure si t'hi poses, amb mí ja tens un client!! La paret de la Bruixa es veu imponent, sembla conglomerat i no massa bo, però de lluny fa de mal dir...segur ja hi ha vies obertes..? i sinó n'hi podríem obrir una no?
Gràcies, Jaume, ets molt amable, tens la cervesa pagada!
Si et mires la guia d'escalada del Solsonès, veuràs que aquesta zona està plena de vies i, concretament la paret de la Bruixa, en té 7 o 8. L'aresta de l'esquerra i la xemeneia es veuen molt interessants, t'animes?
Vaig descobrir fa poc aquesta zona tot i tenir-la tant aprop de casa. El lloc em va agradar molt, solitari i tranquil, i m'apunto aquesta ruta per tornar-hi.
Gràcies!
Si, realment és una zona bonica i relativament propera. D'aquells llocs on no fa mandra d'anar! Sempre s'hi descobreixen raconades d'interès...
Faré de sastre que fa arreglos: tallaré per aquí, ho enganxaré per allà, en aquelles corbes de nivell miraré de fer-hi un plec, i així...
Sí, d'uns pantalons llargs en sortiran uns de curts, que també tapen. Encara que dos de curts no en fan un de llarg, però...el que cal és passar de talla 7 a talla 3 o 4.
A més, tenint el "track", serà més senzill. A veure que en surt, que tinc massa abandonat el Solsonès.
A veure si te'n surts i et fas un bon "prêt a porter"! Reconec que aquesta vegada em va sortir més llarga del que comptava... Però facis el tram que facis, estic convençut de que t'agradarà!
Hola Joan
Merci per la teva resposta al blog d'en Xavi, vaig tenir el llibre del que parlem fa una pila d'anys, pero al final el vaig perdre, recordo que el Bertomeu Puiggros pertanyia a un grup que si no mal recordo era CEDADE, tal i com comentes un grup fatxa que encara i ahores d'hara encara cueixa. Suposo que arrel de l'accident que va tenir a la Mas Brullet a on va perdre la vida, la FECC li va posar el seu nom al Refugi de Sta. Cecilia a Montserrat.
També recordo que un dels seus companys de cordada era el Pere Camins que al final es va caure a Pics d'Europa fent una "solitaria".
A mi aquest llibre em va servir per triar algunes de les meves primeres vies a Montserrat (aquest i les guies de l'Abadia de Montserrat).
Bé Joan moltes gracies per la teva resposta, intentaré trovar-ho en format PDF, preguntaré a la llibreria que diu el Xaví a Andorra, malgrat que li tinc una certa al.lergia a pasar la frontera.
I si no igual te demano alguna de les pagines pasades per l'escaner si no es abusar de la confiança.
Salutacions
ramon
Ramon, és un llibre molt poètic,ple de ressenyes i amb un regust d'aquell temps... El paio era molt falangista, però quan llegeixes el llibre no ho sembla gens. Imagino que les circumstàncies el van marcar i no s'ha de tenir massa en compte!
Si et cal, ja saps on sóc, només has demanar el què vulguis. O quedem un dia per escalar i te'l deixo.
Publica un comentari a l'entrada