15 de gen. 2010

Roca dels Arcs, via Navarro


La Roca dels Arcs no es pot dir que sigui un dels meus llocs preferits per anar a escalar, i pel Pep, tampoc. Però avui, aprofitant que ell podia sortir i a mi em quedava un dia de festa, ens hi hem acostat. No som molt amics dels desploms i costa d'animar-se a venir, però buscant alguna paret asolellada i no massa alta hem arribat fins aquí.

Just veure'la, ens han caigut els ous a terra! Totes les parets de Vilanova regalimàven aigua, i la Roca dels Arcs també. Després d'un exercici de paciència intentant endevinar per on passàven les vies, ens decantat per la Navarro perquè seguia una franja més o menys eixuta.
 
El més important era tornar a tocar roca, que aquestes festes no ho he fet massa. I des dels Alps que no escalàvem junts, amb el Pep!

Els Escalatroncs tenen una ressenya molt detallada de la via, si l'haguèssim portat ens hauria anat molt bé, però com que som alpinistes i preferim l'aventura, anàvem amb la guia del Luichy. Que en una via desequipada com aquesta serveix de poc.

Just començar, ja he vist que el grau d'aquí és especial, però el llarg és molt bonic fins un pas que hi ha just abans de la reunió. Un pas cabró (a sota), que et tira enrera, i que no entenc com és que tothom el marca com a IV+, només!

Però sobre graus, cadascú té els seus...
 
 El segon, en canvi, és molt més senzill, anar a caçar l'espit sense caure (molt important), i després amunt per bones preses. Perquè la roca sempre ho és, de bona.

Després seguir la feixa fins que s'acaba el sostre, on cal muntar reunió en una alsina.


Després de la feixa ve un llarg una mica decebedor, amb un pas aïllat que no té cap interès. Diuen que recte damunt del espit és V, però un metre a l'esquerra ja no, que és per on he passat jo.... I després ja és caminar fins la reunió.



En canvi el darrer, tot i que és molt senzill ens ha agradat molt. Dificultat sostinguda però baixa, trams aeris, roca excel·lent, cap assegurança.... Tot genial!

A més, ha fet un dia molt bo. Hem escalat amb màniga curta després de tants dies, i estàvem sols a la paret. Un veritable plaer estar tots sols a la Roca dels Arcs...
 
Arribats a dalt, hem trobat el contrast. L'obaga ben nevada, l'aire fred, i un camí de baixada que ens ha obligat a baixar amb molt de compte, neu, fang, gel,... sort dels boixos i les arrels!

Encara ens ha sortit un dia ben aprofitat!
 

12 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Ostres Joan, amb màniga curta! qui ho hauria dit...aquesta setmana ha fet díes bons, de pel.lícula, i díes ennuvolats i amb pluja, suposo que vosaltres vau agafar un dels dies assolellats. Quin nas per trobar la via eixuta no? avui a Montserrat les canals i els diedres també éren molls i ens han fet cambiar els plans.

jaume ll ha dit...

La via és una mica irregular, poc sostinguda, però almenys conserva un cert regust clàssic perquè està poc equipada. Aquí mateix a la vora hi vaig obrir fa temps un parell de vies que també fa temps que no he repetit i que em penso que no s'han reequipat. Deunidó posar-vos a la paret amb els regalims que s'hi veu. La roca és bona en aquesta zona, però amb moll hi ha preses que salten quan menys t'ho esperes.

joan asin ha dit...

Joan, enhorabona per adaptar-se al medi, quan es va obrir la via l'espit del segon llarg no hi era, aquest tros fins a l'arbret era un pas curiós.

Gatsaule ha dit...

Si, Jaume, vam endevinar el millor dia per anar-hi, que està fent un hivern ben xungo per anar a escalar...

Hola Jaume II, quines vies són? Perquè les d'aquiest estil són les que més ens agraden. Precisament vam triar aquesta perquè era la que es veia més seca.

Joan, doncs devia tenir gràcia el pas sense l'espit..., costa d'imaginar! Quins pebrots pels aperturistes!

jaume ll ha dit...

Les vies són "El sostre frustrat", senzilla però força bonica, i "Dansa de gris", una mica més exigent. Ambdues estan obertes des de baix amb esperit clàssic. Ara no sé com estan. Podeu trobar les ressenyes a les publicacions d'escalades de la zona. La veritat és que em faria gràcia que féssiu la "Dansa de gris". A la meva època va ser molt criticada perquè hi posàvem V+ màxim i algun pas era més, però era la moda de l'època.

PGB ha dit...

Ets tot un camaleó, Joan. Quina capacitat d'adaptació al mèdi ;)

A mi, la via em va sorprendre. Igual que les baixes graduacions.

Ah, duiem la ressenya dels ressenya.

Mingo ha dit...

Doncs el diumenge encara havia aigua, no tanta però feia un dia desagradable, i podria aplicar la frase amb la que has començat la piada, la dels ous a terra.
Salut i solet

Gatsaule ha dit...

Jaume II, me les apunto, tot i que tal i com em va l'escalada amb desploms, em sembla que la del sostre frustrat se m'escaurà més! Que aquests V+ de l'època ja me'ls conec...

PGB, ja m'agrada que estiguis d'acord en que la graduació sorprèn! Suposo que es tracta de fer-ne unes quantes de seguides..., i adaptar-s'hi o caure!

Mingo, diumenge vas anar-hi? Quina moral! Ja et llegiré...

Eduard ha dit...

Ep Joan!!
Encara vau tenir sort de poder trobar un pany més o menys eixut. Escolta una cosa, la penúltima tirada per on la vau fer? Vau sortir recte amunt des de l'alzina o vau anar cap a la dreta a buscar la fissura?

Gatsaule ha dit...

Eduard, vam sortir per la dret, que és més fàcil. Després ho vaig veure a la teva ressenya, però sobre el terreny ignorava la possibilitat de pujar recte... I això que aquesta via l'havia fet fa uns 25 anys...., però l'edat no perdona!

Llorenç ha dit...

Ostres!!! aquesta es de les primeres que vaig fer posant ferros!!! recordo molt bé que el company de cordada va "abandonar" un tascó del meu joc de tascons nou i flamant que jo habia posat amb tota la il.lusió del mon a la panxeta del segón llarg!!! quin disgust que vaig tenir! era el primer ferro que deixava en paret!crec que mai li he perdonat!

Gatsaule ha dit...

Llorenç, doncs no n'hi havia cap de tascó abandonat..., llàstima, te l'hauríem pogut tornar ben rovellat!