8 de set. 2009

Via del Nain, una solitària a l'agulla Dibona

Un cim com aquest, quan el veus, només et venen ganes de pujar-hi. Fa molts anys, des que vaig tenir a les mans el llibre de les 100 millors ascensions dels Ecrins, que el persegueixo. I arribat aquell punt en que els amics ja hi han anat, o ja n'han perdut les ganes, tocava aanar-hi sol.

Així que aquest dilluns de bon matí, he sortit de les Etages, prop de la Berarde, carregat amb tot el material per provar-ho. He obviat la nit al refugi, seguint els consells de la Lu que diu que s'hi menja tan malament, he preferit fer-ho tot en el dia.

En el fons, del cotxe al refugi només hi ha 2 hores! Gairebé com algunes aproximacions de Montserrat...

Tot i que m'hauria agradat de pujar-hi pel sud, la seva llargada m'ha tirat enrere. Guardaré aquestes vies per si algun dia algú té ganes de tornar-hi! Pensant en que, anant sol, has de fer la via 3 cops, he escollit la via del Nain de la cara est, i he acabat de fer cim per l'aresta nord.

Me la van recomanar i, realment és una via divertida. Ben assegurada, un granit excel·lent, dificultat baixa amb algun passet,... Ara que l'he feta dos cops, us la recomano amb coneixement de causa!

La via comença uns 30 minuts més amunt del refugi del Soreiller, seguint una traça evident que ressegueix tota la paret. M'ha costat veure el començament, perquè l'han modificat. Ara puja per unes plaques de IVº assegurades amb parabolts.

A moltes reunions t'hi trobes una mena de nans de jardí, suposo que d'aquí l'hi ve nel nom. Quina feinada de portar-los fins aquí!

Fins dalt de l'aresta hi ha 6 llargs equipats, però jo només n'he fet 4, perquè les 4 primeres es poden unir en 2. Si algun avantatge té pujar sol, és que no hi ha fregament de la corda i pots aprofitar per apurar els llargs. Clar que, després de pujar dos cops seguits un llarg de gairebé 60 m, quedes ben cruixit!

Tot la via és anar seguint els parabolts i les plaques esculpides. Alguns passos de IV+ (diuen), que solen ser atlètics, trenquen la monotonia d'aquest anar fent de pujar plaques infinites.

El darrer llarg és una travessa fins la carena que et deixa a la feixa de la via normal. Podria dir que és una travessa espectacular, però en aquesta muntanya tot ho és prou, d'espectacular...

Per acabar de fer cim he hagut de pujar per on la gent baixa, 50 m de IV patinós i III aeri, però afortunadament la major part de les cordades de la cara sud encara no havien fet cim i només m'he hagut de barallar amb una sola cordada, que no entenien perquè havia de pujar dos cops....

Dalt de tot, l'agulla es fa molt estreta i la vista sobre tot aquest vessant dels Ecrins és genial. Em sentia molt satisfet després d'haver pogut materialitzar aquest vell somni!

Ara ja sé el que és escalar en solitari als Alps, tot el què comporta i com pesa la motxilla.... Mentre baixava he tingut temps de reflexionar-hi.

16 comentaris:

Marta ha dit...

Veig que segueixes les recomanacions que et fan, molt bé!

Felicitats per la tatxada, la via i l'entorn valen la pena (tot i que no sigui per la cara sud).

Encara hi havia gerds a l'aproximació?

Llorenç ha dit...

uffffffffff!!!!!!!1 que guapo!!! però quina mandra pujar i baixar tants cops pel mateix lloc!!! felicitats!! aixó d'anar-hi sol te el seu compromís!!! i arribar a cim abans que els de la cara sud es una bona cosa!! sino tens un colapse espectacular!

Joan Baraldes ha dit...

Felicitats per l'activitat ! estàs fet un crac escalant tot sol !!
encara que això d'anar seguint parabolts, ja se que no t'agrada gaire ...
salut i a tibar

GEAMM ha dit...

Felicitats!
L'Agulla Dibona s'està convertint en l'Agulla Blogger Catalana!
Ji ji ji
La via la tinc en ment per quan torni amb alguna persona que no hagi escalat gaire... sembla forá sequible i atractiva....
Una abraçada...!

PERE

Eduard ha dit...

Joan, els nans no els a portat ningú, pugen sols :))
Felicitats per l'aventura

MartaG ha dit...

Ole!! que fort que estàs Joan!! :-)

Jaumegrimp ha dit...

Ep felicitats!! la Dibona i en solitari...no tinc paraules.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

L'agulla gosa punxar el cel i tu goses petjar l'agulla i en solitari.
Impressionant.
Segur que en baixar pensaves en més coses que la que has dit.
Felicitats.

Mingo ha dit...

Cony has anat als Alps i ja has tornat? Pensava que estaries més dies.
Havíem de pujar avui però el col.lega tenia feina, per variar. Vinga fiera que vagi bé

Becki ha dit...

simplement acollonant... felicitats, màquina!

Gatsaule ha dit...

Si, Marta, la recomanaciò em va anar molt bé. Però de gerds ja no en quedaven, us els vau menjar tots vosaltres...

Llorenç tens tota la raò, per això ho faig tan poc, però de tant en tant també està bé. I permet de fer muntanyes com aquesta!

Joan, no m'agrada molt, però tampoc me n'escapo..., i menys anant tot sol!

Pere, segur que t'agrada, no és tan fàcil com sembla....

Eduard, pobres nans, algun ja s'havia suicidat i estava trencat a peu de via!

Marta, ja saps que no és cert, fem el què podem!

Gràcies, Jaume, la motivaciò mou muntanyes!

Xiruquero, se'n pensen moltes de coses a la baixada, però no sempre es poden dir...

Mingo, que també hi ha ordinadors als Alps... tot i que amb teclat diferent! Encara em queden deu dies...

Gràcies, Becki, espero que la feina sigui suportable!

Selene ha dit...

Deu dies encara?! Insisteixo, tu QUAN TREBALLES?!

Que vagi bé!!

Gatsaule ha dit...

Realment treballo poquet, però a la feina hi vaig 5 dies a la setmana....

Miquel Vilaplana Abadal ha dit...

Veig que segueixes fidel a un esperit d'escalar i fer muntanya deslligat de les etiquetes de moda, l'esperit d'entendre la mutanya com un camí d'exploració geogràfica i interior, i d'aventura, que comparteixo.

He estat caminant pel l'ARP d'Astún a Bujaruelo embutxacant-me el Palas, gens fàcil, i m'ha cridat l'atenció la dimensió de la moda dels pilots de pedres que ressegueixen els camins fàcils, que els francesos van importar del Nepal junt amb les banderes d'oració budistes. I que tè a veure això amb els nans de la via del Nain???.

Doncs que cada cop intervenim més en el medi: enormes fites de pedres tipus "colls de l'Himàlaia", files s de fites cada dos metres del GR11, nans a aquesta via, banderes religioses als refugis i als cims....per no parlar de les creus de la nostra tradició cristiana.

Viure i deixar viure és la meva manera d'estar a la muntanya, però em sembla que estem juagnat a no sé què...

Una abraçada:Miquel Vilaplana

Pekas ha dit...

Chapeau... si senyor...

Gatsaule ha dit...

Miquel, tens tota la raó que cada vegada costa més de trobar racons tranquils i poc tocats, però els temps actuals no perdonen...

Precisament tinc ganes de tornar aquí dalt per anar a alguns de les magnífiques vies que hi ha a la vora i que no fa ningú!