Brenta, via della Bochette Alta i della Bochette Centrale

Si per alguna cosa és conegut el massís de Brenta, és per les vies ferrades que l'atravessen. Amb esforç, ganes i paciència, s'han anat creant una sèrie de senders equipats que lliguen les zones més altes del massís. Segurament costaria de trobar algú que no n'hagi sentit a parlar, de les ferrates de Brenta.

Així que el segon dia d'estada em vaig plantejar una sortida que, sobre el paper, feia una mica de respecte. Quan sumava tots els horaris de les guies, els números no em quadraven, però acostumat a que aquestes xifres estan més pensades per l'usuari accidental que pel muntanyenc entrenat, no en vaig fer massa cas.

La qüestió és que sortia a les 7 del matí del refugi de Vallesinella (1.513 m, a 4 km de Madonna de Campiglio per pista asfaltada) cap als refugis de Casinei i de Tuckett, fins a la Bocca del Tuckett, 2.648 m.

Tot i les darreres rampes amb neu glaçada (i jo sense grampons), a 1/4 de 10 començava la primera ferrada, la vie delle Bocchetta Alta, que travessa la carena i el vessant nord de la cima Brenta.

En realitat, aquestes vies ferrates són camins molt equipats, no tenen massa a veure amb les nostres ferrades modernes. El cable serveix més per progressar que per assegurar-se, i costa de trobar esglaons metàl·lics clavats a la roca. A part dels trams d'escales, que en alguns casos són espectaculars, la resta és el cable per a les mans i relleus naturals de roca pels peus.

Això si, si no et lligues, més val no caure! L'ambient és esfereïdor i la roca està molt ensabonada.

Molts trams aprofiten cornises naturals (cenghia), on tampoc s'hi val a badar. De tant en tant trobem plaques de gent que si que va badar....

Arribats a la Bocca degli Armi, podríem tornar cap avall pel refugi Alimonta, però com que anava bé de temps, vaig preferir enllaçar amb la via delle Bocchetta Centrale, que continua cap al sud.

Aquesta ferrada és semblant a l'anterior, tot i que trobo que és més atractiva. Sobretot pels seus passos de cornisa...

De tant en tant s'hi pot trobar algun embùs, tot i ser un dia laborable de setembre... No m'imagino com deuen anar el mes d'agost! Sobretot perquè la via es fa en els dos sentits, i llavors passa el què passa.

Però també perquè envolta al Campanile Basso (a sobre), primer passant pel peu de la seva via normal, pel vessant nord, i després per la seva cara sud. Tota aquesta zona, amb el Campanile Basso, l'Alto, la cima Brenta Alta, la cima Margherita, i tantes altres, fa somniar a qualsevol escalador que s'hi acosti!

A la Bocca di Brenta aquesta ferrata d'acaba, però el camí que segueix per tornar cap a Vallesinella és una meravella. Tant perquè travessa la vall de Brenta Alta, amb la cima Tosa i el Crozzon di Brenta a l'altre costat, com perquè és un camí collonut, d'aquells que no cansen de caminar. Pel paisatge, pel traçat, una mica per tot. Una meravella!

D'emoció en emoció, a les 4 de la tarda ja tornava a ser al cotxe, així que no n'hi havia per tant. Una volta que us recomano especialment, i que podreu endevinar al mapa de sota.