Pic de Trois Seigneurs, en circuit des de la vall de la Courbiere

A l'oest de Tarascon, s'aixeca el pic de Trois Seigneurs (2.199 m), que separa les valls d'Aulus, de Vicdessos i de Tarascon. És un cim bonic, típic de l'Arieja (boscos humits i forts desnivells), i un mirador excel·lent.

Des de Tarascon, una pista asfaltada va pujant per la vall de la Courbiere fins un ampli replà amb zona de picnic. Aquest divendres al vespre vam pujar-hi a dormir, i vam aconseguir de ser-hi sols fins a primera hora de dissabte, en que es va omplir de gent delerosa de pujar fins a l'estany Blau.

Potser una de les coses que més sorprèn en aquestes caminades per l'Arieja, és la frondositat dels boscos, que fa que el camí es mantingui a l'ombra fins bastant amunt.

Tota la ruta fins a l'estany és molt agradable, però els que hi pujàven veure'l han tingut una sorpresa, i és que encara estava glaçat!

De l'estany cal pujar al coll de la Couillate, on s'agafa la carena. A mitja pujada ens ha sorprès l'aparició d'una mena de cascada de sèracs producte d'una allau de fons força impresionant (a sobre). Realment hi ha caigut neu aquí, aquest any...

Dalt de la carena comencem a entendre perquè recomanen el cim com un bon mirador, i és que davant nostre se'na apareix tota la carena fronterera entre França i Andorra. Hi destaquem el Certascans i el Mont-roig (a sobre), o la Pica d'Estats i el Sotllo (a sota).

El recorregut de carena fins el cim consisteix en anar pujant i baixant petits turons i anar guanyant alçada. És llarga però agradable, i una bona distracció és anar intentant de descobrir quin és aquest o aquell cim mig tapat pels núvols.

Tot i que veiem que la majoria de la gent prefereix pujar i baixar pel mateix lloc, nosaltres continuem cap al nord fins el coll de la Pourtaneille, tallat a la carena com una portella encaixada.

Allà el recorregut de baixada no és molt clar, entre la neu i les allaus, però el sentit comú ens acaba guiant fins al refugi vermell (a sota), on ens tornem a ficar dins del bosc i agafem el camí que ens porta a l'aparcament.

En total hem trigat 5 hores i mitja a fer la volta, descomptant les parades. A sobre he deixat el recorregut i, al wikiloc, també. El desnivell positiu és d'uns 1.400 m.

Via Capricciosa, al Solà d'Enclar, Andorra

240 metres de granit sòlid i ben equipat, repartit en 9 tirades, a una hora de Berga i amb una aproximació de 5 minuts des del cotxe... Això és la via Capricciosa del Solà d'Enclar, situada a un pas de l'aparcament del cementiri de Santa Coloma d'Andorra. I no hi ha mai ningú, encara que costi de creure!

Aquest dimarts volia acabar amb la trilogia de roques, després del conglomerat, i el calcari, tocava granit. Un intent frustrat per la pluja a la Dent d'Orlú, i la manca de ressenyes, ens va portar fins aquí, una via que és una vella coneguda.

La via té 9 llargs i, en el primer (a les fotos), ja et fa posar les piles i recordar com es feia això de l'adherència... El pas d'entrada a la reunió és dels divertits!

Tota la via té una tònica molt semblant, una combinació de plaques llises i fissures atlètiques, sempre molt ben equipades (a les fotos, veiem el Pep arribant a les reunions 2 i 3). Les tirades són en general curtes, i estan equipades per rapelar.

El quart llarg (a sobre, el Toni enllestint-lo) és sostingut i molt bo. Després cal caminar uns metres seguint un camí fins trobar l'inici del cinquè entre els pins, en l'únic tram discontinuu de la via.

L'altre llarg destacable és el setè, clarament el més difícil de la via. Una placa de 6a que, tot i està prou ben equipada per fer-la amb alguns A0's, vam forçar prou com per treure-la en lliure (a sobre, en el pas d'entrada a la placa i, a sota, el Toni al bel mig). Feia molt de temps que no sentia la motivació d'intentar forçar en lliure, suposo que el fet que fos granit i adherència hi té alguna cosa a veure...

El darrer llarg et deixa al capdamunt de la carena, després d'un darrer sostre de V+ (a sota). La baixada és força evident i bastant emprenyadora, però en menys de 15 minuts tornes a trobar-te al peu de la via. Relativament sencer, en funció de si has aconseguit o no, de no patinar baixant....

I visca el Barça, clar!

EDER, a la cinglera dels Esplovins

Darrerament, sortir amb el Pep s'ha tornat complicat, per problemes diversos, la majoria associats a la feina. Per això, tan aviat com em va proposar fa temps de reservar-me 3 dies a finals de maig, els vaig marcar a l'agenda amb alta prioritat.

Al final només han estat dos,i no hem anat gaire lluny, però de moment ja n'hem fet una de bona. I és que l'EDER (a sobre, ressenya del Xavi Grané) és una d'aquelles vies que et fan sentir satisfet d'haver-la tret. Les dades ho diuen tot: 550 m repartits en 11 llargs ben llargs, pràcticament desequipada excepte algun clau aïllat en algun reunió.

Com que no fa gaire que vaig pujar a la UES, aquesta comença una mica més a la dreta, així que el començament de la via ha estat fàcil de trobar (a sobre).

Mentre el primer llarg ha estat d'escalfament, el segon (a sota) ja ha estat una mica com la tònica dominant de la via, sostingut en el Vº, atlètic i desequipat. Avui friends i tascons han treballat de valent, no com altres dies que només els treiem a passejar....

Reconec que la via m'ha agradat molt. La roca és bona, excepte alguns punts on cal mirar-s'hi una mica. Però és evident que una via que la fa tan poca gent té els seus peatges.

A sobre, final del quart llarg i, a sota, inici del vuitè.

Comparada amb la UES, per exemple, és molt més contínua i homogènia en la seva dificultat. També m'ha agradat molt el poc equipament que té, i les grans possibilitats de posar-hi coses. I que cal saber-se orientar enuna gran paret per sortir-ne ben parat!

Potser els millors llarg de la via són el segon, el quart i els dos de dalt. El desè (a sobre) és atlètic i vertical i totalment desequipat. L'onzè (a sota) comença amb una placa ratllada i continua amb un diedre desplomat, és encara més difícil però té un clau!

Dues tirades aèries i amb una roca de la millor d'aquestes contrades.

Ara ens han quedat ganes d'anar a pujar la combinació Alfa-Centaure-Platinium, i així poder-les comparar i entendre perquè molta gent prefereix aquesta combinació a l'EDER!

Però haurà de ser quan la temperatura torni a baixar, encara que llavors potser els pantans no estaran tan plens...

Via Pirenaic a la Mòmia

Em sembla que avui és un d'aquells dies en que som majoria els que hem fet alguna cosa que no era la que havíem previst inicialment. Les previsions del temps ens han alterat una mica els ànims i uns quants hem preferit assegurar la jugada.

Amb el Jortx i el Mohawk, després de descartar altres destins, finalment hem tirat cap a Sant Benet. Aquest cop ens ha seduit la línia que ressegueix uns fissures a la dreta de la Haus-Estrems, i que encara no sé massa si es diu Pirenaic o Pirenaica.

Comença al mateix lloc que la Santacana, però amb un llarg curt que flanqueja descaradament a l'esquerra fins sota una gran balma.

El començament del segon llarg és bastant explosiu (a sobre), però amb els estreps es deixa fer. Pitjor ho han passat ells dos que ho han forçat amb lliure (7a). Em sembla que amb algun repòs, però se n'han sortit bastant bé.

Després la paret es tomba i queda en V+ o amb V i algun A0 (a sota). Però la roca és tan bona, que venen ganes de forçar-ho en lliure tan com es pugui!

El tercer llarg és semblant al segon, un inici dur i una continuació més bona. Aquest cop l'inici és de placa fina i, tant el Jortx (a sobre), com el Mohawk, se l'han tret bé tot i la dificultat (6c+). Fins i tot jo l'he fet sense estreps, amb A0's i prou....

El quart i darrer de la via, té una roca que desmereix als altres, però tot i així reconec que m'ha agradat. Al començament hi ha uns blocs que tenen un aspecte sospitós (a sobre), i on cal anar amb compte tot i les recomanacions de la ressenya del Castellnou (tibeu dels blocs!). I és que tot i que desploma, fan respecte.

Després es retorna a la placa i a la bona roca, fins a la reunió on s'ajunta amb la Haus.

Les dues darreres tirades la dificultat baixa al mateix temps que puja l'exposició. En la cinquena (a les fotos) només hi ha dos parabolts en tot el llarg i no s'hi pot posar gaire res. I en la sisena, un, però ja és fàcil.

Tot i els ruixadets que ens han amenitzat l'escalada, hem acabat animats dalt del cim de la Mòmia. Llavors, i per acabar el dia, hem anat fins a la base de la Momieta on els joves tenien ganes de fer l'Atmosfera xunga (6c+, a sota).

Evidentment, després de fer una dificultat semblant a la paret, se n'han sortit molt bé!

Cingle de la To, via Llop solitari

Al cingle de la To sempre ve de gust de tornar-hi, i amb el Toni tenim ganes d'anar repetint totes les vies que ell encara no coneix. La Llop solitari tenia molts números de ser l'escollida, i al final hi hem anat per veure com li queda la reunió nova que fa uns mesos hi vaig instal·lar.

I la veritat és que aquestes tardes fa de molt bon anar-hi, el sol ja no hi toca de ple i sempre hi passa aire...

Sempre sap greu quan hi vaig que alguns llarg tinguin trams que no són tan bons com la resta. En aquesta via passa en el primer, que comença molt bé (a sobre), però que acaba més justet (a sota).

Però afortunadament això no deixa de ser més que una anècdota, la via és molt bona i un petit tram herbós no la desmereix.

El segon llarg ja és diferent, ataca de ple la placa superior per un ressalt molt vertical (a sobre), però amb bon canto i moltes possibilitats d'autoprotecció. És una tirada llarga (45 m), tiesa i amb només tres parabolts, però si convé es pot cosir.

El darrer tram fins el cim és una continuació de l'anterior, una magnífica i vertical placa que et porta a dalt de tot deixant-te una molt bona sensació, amb un passet final que es fa mirar.

I el millor de tot és que, a la baixada, encara hem pogut arreplegar uns quants moixerons i carreroles per fer una truita!

Mas-Guasch al Puntal de l'Albarda, i GEDE al Sentinella

Aquest diumenge tocava via clàssica, i amb el Mohawk en teníem tantes ganes que hem pujat a fer-ne dues. Clar, un cop ets allà dalt, tant a prop de Sant Jeroni, almenys aprofitar el viatge...

El primer lloc on hem anat ha estat el Puntal de l'Albarda. La via Mas-Guasch, que puja per la fissura evident de la foto de sobre, la trobem perfectament ressenyada a Onaclimb i a cal Escalatroncs. Tot i que continuo tenent la sensació de què les dues ressenyes marquen el grau tirant a baix, i la roca tirant a bona.

La via comença dura, però són pocs metres, després ja flanqueja per unes baumes fins a la primera reunió. Al mig de la primera bauma, hi ha uns caps de parabolts del 8 que no hem acabat d'entendre, però poden ajudar si no volem prendre mal en una relliscada.

Tota la via és molt vertical, i el primer llarg també. La roca no és meravellosa, i en el primer llarg tampoc!

El segon (a sota, el Mohawk intentant-ho en lliure)) està molt equipat amb una barreja de material nou i vell. A més, a la fissura encara s'hi poden posar posar més coses, tot i no cal.

La reunió és, directament, una putada. Realment incòmoda, igual que la quarta, està molt mal situada. Així que quan ell ha arribat jo he tornat a tirar de primer per repartir les incomoditats.

El tercer llarg és més interessant, la roca millora i la dificultat baixa. Però poc abans d'entrar a la reunió (a sobre), hi ha uns passos finets, finets... Diuen que és V, però jo penso que és més.

Després arriba la quarta, que teòricament és la tirada estrella. Prou ben equipada, en tècnica de diedre es deixa anar fent fins bastant amunt, on hi ha algun pas més dur (a sota). La llàstima és la roca, poc adherent, dubtosa, a voltes trencadissa.

Aquesta reunió també l'hem repartida, i al Mohawk l'hi ha tocat la tirada més aèria de la via, i amb millor roca, també. El tram més dur és a la sortida de la reunió, una sèrie de passos incòmodes que costa saber com agafar-los. Després, millora de manera clara.

Al final, ens hem trobat una via que no tenia la brillantor que esperàvem. És molt lògica, però la roca no meravella i tampoc és gaire aèria.

Per arribar al cim i tornar, encara cal grimpar una aresta fàcil però perillosa (IIIº), i travessar un bosc seguint les traces dels senglars fins al camí.

Un camí que ens ha portat fins a la base de l'aresta Brucs del Sentinella, o via GEDE. Quin contrast! Ens trobem amb una via curta, de només dos llargs, però realment excel·lent.

A dalt he deixat la ressenya del llibre del Castellnou, força precisa si hi treiem la paraula "desgastat".

Els dos llargs tenen una roca gairebé immillorable. Després de l'altra via, encara ens ha semblat més magnífica! Poques coses es poden dir de la via, de l'indret i de l'escalada, potser tan sols que no us la deixeu perdre, la caminada val la pena!