Cerdà-Pokorski al Calderer, després d'un intent frustat a la Robbins

Després de bastants mesos, aquest dissabte ens vam retrobar amb el Mohawk i el Jortx. I com sempre que ens ajuntem, l'objectiu sol ser ambiciós. En aquest cas, es tractava de fer un bon intent a l'Anglada-Robbins de la nord del Calderer (és la marcada fissura que està just a la vertical del cim, a sobre), al Pedraforca. Tots els qui hem sentit alguna vegada com l'Anglada explica la manera com va enredar al gran escalador de Yosemite, Royal Robbins, per obrir aquesta via, ens han vingut ganes d'anar-hi.

L'aproximació la vam fer per les feixes que marxen cap a la dreta en diagonal des del peu de la via Homedes, i tot i que està prohibit relliscar-hi, et porten al peu del Gran Diedre sense haver de fer el rappel de la cornisa. Inicialment volíem entrar per la Cerdà-Vergés, però entre que l'hem fet diversos cops i que el temps no era molt segur, preferim anar directes a l'objectiu principal.

Dels tres que anem, el Mohawk és qui domina millor aquest tipus de fissures, així que tira ell. Arriba ràpidament fins on la fissura es torna cabrona, i aquí la història s'explica molt ràpidament.

Tal i com veiem a les fotos, ho va provar de totes les maneres possibles, però la roca patina molt i no hi ha manera d'assegurar-se bé, així que no se'n surt. Potser es pot pujar en artificial precari, però com que la seva religió no li ho permet, i no era la idea que ens havia fet pujar fins aquí, desistim.

Ja hi tornarem quan haguem crescut una mica i en sapiguem més!

El cel s'ha ennuvolat i busquem una via que ens permeti escalar una mica i sortir de la paret de forma ràpida. Veiem que el Gran Diedre està ocupat, així que ataquem la Cerdà-Pokorski, que ja vam fer amb el Jortx 3 anys enrera.

Com que volem sortir de pressa abans no ens enganxi la tronada que està a punt d'arribar, tiro jo de primer, enllaçant els dos primer llargs en un d'una mica més de 60 m. 

Després repeteixo a la tirada del 6a, que és molt curta. La millor de la via, la del sostre, la deixem pel Mohawk perquè tasti la millor de la via, i a dalt em torno a posar al davant per arribar a la Pany.

A la Pany fem dos llargs, abans de desencordar-nos i, amb una fàcil grimpada, arribem al collet de la Cova. 

Ja només queda seguir les marques de pintura que assenyalen el camí més senzill per desgrimpar fins la bretxa del Gat, sense entretenir-nos massa perquè davant nostre ja hi plou i volem arribar a la tartera abans no comenci a ploure.

Mentre baixem tartera avall cap el refugi, ens anem mirant, i acabem estant d'acord en que el dia ha valgut la pena!