23 de maig 2011

Cerdà-Pokorski al Calderer, després d'un intent frustat a la Robbins

Després de bastants mesos, aquest dissabte ens vam retrobar amb el Mohawk i el Jortx. I com sempre que ens ajuntem, l'objectiu sol ser ambiciós. En aquest cas, es tractava de fer un bon intent a l'Anglada-Robbins de la nord del Calderer (és la marcada fissura que està just a la vertical del cim, a sobre), al Pedraforca. Tots els qui hem sentit alguna vegada com l'Anglada explica la manera com va enredar al gran escalador de Yosemite, Royal Robbins, per obrir aquesta via, ens han vingut ganes d'anar-hi.

L'aproximació la vam fer per les feixes que marxen cap a la dreta en diagonal des del peu de la via Homedes, i tot i que està prohibit relliscar-hi, et porten al peu del Gran Diedre sense haver de fer el rappel de la cornisa. Inicialment volíem entrar per la Cerdà-Vergés, però entre que l'hem fet diversos cops i que el temps no era molt segur, preferim anar directes a l'objectiu principal.
Dels tres que anem, el Mohawk és qui domina millor aquest tipus de fissures, així que tira ell. Arriba ràpidament fins on la fissura es torna cabrona, i aquí la història s'explica molt ràpidament.

Tal i com veiem a les fotos, ho va provar de totes les maneres possibles, però la roca patina molt i no hi ha manera d'assegurar-se bé, així que no se'n surt. Potser es pot pujar en artificial precari, però com que la seva religió no li ho permet, i no era la idea que ens havia fet pujar fins aquí, desistim.

Ja hi tornarem quan haguem crescut una mica i en sapiguem més!
El cel s'ha ennuvolat i busquem una via que ens permeti escalar una mica i sortir de la paret de forma ràpida. Veiem que el Gran Diedre està ocupat, així que ataquem la Cerdà-Pokorski, que ja vam fer amb el Jortx 3 anys enrera.
Com que volem sortir de pressa abans no ens enganxi la tronada que està a punt d'arribar, tiro jo de primer, enllaçant els dos primer llargs en un d'una mica més de 60 m. 

Després repeteixo a la tirada del 6a, que és molt curta. La millor de la via, la del sostre, la deixem pel Mohawk perquè tasti la millor de la via, i a dalt em torno a posar al davant per arribar a la Pany.
A la Pany fem dos llargs, abans de desencordar-nos i, amb una fàcil grimpada, arribem al collet de la Cova. 

Ja només queda seguir les marques de pintura que assenyalen el camí més senzill per desgrimpar fins la bretxa del Gat, sense entretenir-nos massa perquè davant nostre ja hi plou i volem arribar a la tartera abans no comenci a ploure.

Mentre baixem tartera avall cap el refugi, ens anem mirant, i acabem estant d'acord en que el dia ha valgut la pena!

12 comentaris:

joan asin ha dit...

Ei la Robbins també la tinc pendent???

Llorenç ha dit...

uf..quina cordada...sembla que l'objectiu era potent! i la tormenta que s'apropava també! ja estàs poast en plena temporada "Pedricera"!! a veure si ens hi apropem un dia d'aquests!

jortx ha dit...

No cal patir-hi massa, segur que la xemeneia no es mou pas de lloc... potser s'eixampla una mica més, però res greu!

Amb un o dos amics més dels grossos i una mica de paciència segur que per allà passem! O puc posar-me a entrenar encastaments i arrossegamentes...

Mingo ha dit...

Ostia Joan aquesta és la que et vaig comentar que volia fer. Molt bé, felicitats, veig que ja es pot anar a la nord
Dema t'envio les fotos

Jaumegrimp ha dit...

Ep Joan! vas fort la Robbins!! llàstima, però a vegades les coses passen per alguna cosa, si seguiu amunt per la Robbins us hagues agafat la pluja...o no?

Joan B ha dit...

Ei Joan,

No hi ha com coneixer bé la paret i tenir alternatives per aprofitar el dia. Jo la Cerdà Pokorski encara la tinc pendent !!

salut ia tibar

Gatsaule ha dit...

Joan, no és una via que hagi fet massa gent, i ara entenc perquè!

Llorenç, la cordada era potentíssima, incloent-m'hi a mi (he, he,...), però això no és mai garantia de res!

Jortx, em sembla que serà millor que entrenis fort...., tu que encara ets jove!

Mingo, doncs ja ho saps, la nord la tens a punt!

Jaume, potser si que ens hauríem mullat. En tot cas, els núvols no ens van deixar estar prou tranquils i segurament hi van influir.

Joan B, la Cerdà-Pokorski és molt maca, sobretot combinada amb la Cerdà-Vergés. Ara, quan ja l'has feta més de 4 o 5 vegades, perd una mica la gràcia

lux ha dit...

eii Joan!

vaja team! no sé que fa més por si vosaltres o la fissura aquesta!

Bé, ara ja la teniu més apamada. Hi ha linies que requereixen i ..valen un cert setge...

a la propera!

Xavi ha dit...

Buf, aquesta via quan l'he vist de prop fa bastant de "yuyu", aquelles fissures es veuen difícils, difícils,....
I si no hi heu pujat un equip poderós com el vostre, millor que ni m'hi acosti.
Per cert, a la Cerdà-Pokorski hi vaig "pillar" una de les poques tormentes que m'han enxampat en plena paret, quin cangueli!

Gatsaule ha dit...

Lu, nosaltres sense cap mena de dubte! Que les fissures solen estar tranquiletes si no els hi dius res, i no t'ataquen mai.....

Xavi, una tempesta aquí dalt ha de fer molta por. De fet, quan sortíem per dalt i vam començar a sentir els primers trons, hauries d'haver vist com pujava el Mohawk, no l'havia vist mai córrer tant!

Mohawk ha dit...

Home, com que no havia pujat per la Robbins, vaig tenir prou força per córrer al primer tro!

A més, la primera tormenta ja la vaig pillar un cop, però una segona no em venia gens de gust... :P :P :P

Apa, a tibar-li!

Gatsaule ha dit...

He, he, no m'estranya! Però és que em vas impressionar, corren d'aquella manera per allà dalt...