Entre la vall de Varradòs i la vall de Toran. Una travessa aranesa.

El primer cap de setmana d'aquest mes d'agost va coincidir en que feia 50 anys, si no m'han enganyat. I una bona manera de celebrar que ja mai més en tindré quaranta i tants, va ser escapant-nos a la Vall d'Aran amb la Clara.

Mirant i remirant el mapa, em va donar la sensació que es podia fer una travessa molt interessant entre les valls de Varradós i de Toran. La veritat és que aquesta zona la coneixia molt poc i que no vaig saber trobar massa informació a part de la que s'endevina de llegir el mapa de l'Alpina.

El dissabte, de bon matí, deixàvem el cotxe a les bòrdes dera Artiga de Varradòs, amb una bona vista del massís de la Maladeta (a sobre) per pujar cap al Montlude. Però dissortadament el camí que surt al mapa està completament perdut (el vam trobar però ja no es pot seguir de l'embardissada que hi ha), i ens va tocar tirar enrera i continuar la pista fins a Sant Joan d'Arròs i Vilamòs. De les dreceres que hi havia entremig no en vam saber veure cap rastre.

A Vilamòs si que vam poder seguir el camí marcat com a PR 114, tot i el seu estat deplorable. Però de tant en tant, entremig de les falgueres veiem algun rastre o alguna pintada que ens feia saber que anàvem bé.

La ruta comença per una pista, amb algunes dreceres evidents, fins que entra decidida al bosc. Després ja segueixen prats florits on el camí es va perdent, fins recuperar la pista molt a prop de la carena. La pujada és forta, però l'entorn és fantàstic!

A dalt, trobem els estanys de Vilamòs, que seguim d'estany en estany fins a la collada, algun amb formes ben  romàntiques. Entremig, ensopeguem amb un ramat d'isards que s'escapa tan aviat com ens veu.

El Monlude (a sobre, 2.517 m) és un cim poc conegut però destaca per les panoràmiques que ofereix la seva situació privilegiada, amb boniques vistes sobre tota la Vall d'Aran, la Maladeta i Posets, Aigüestortes.... 

També em feia gràcia de conèixer-lo perquè als seus vessants hi hibernen uns quants óssos, que la muntanya acull tan si són del país com si són immigrants eslovens.

Teníem previst d'anar a sopar i dormir al refugi dera Honeria, així que vam continuar més o menys pel PR fins sota un collet, on vam saltar a la vall de Serracorba. Passant per la cabana de Peirahita, ben aviat vam trobar la pista que ens va portar fins al refugi.

On, curiosament, vam estar pràcticament sols i ens van tractar de meravella!

L'endemà, i ja amb el pes de la cinquantena al damunt, vam pujar pel magnífic camí de les gorges d'Esmer (a sobre). Quina diferència amb el paisatge salvatge del dia anterior!

Ja fora del bosc, el camí passa proper a una curiosa cascada que diuen que s'ha de veure a la primavera....

Al final vam sortir a la zona de les antigues mines de Liat, on encara hi podem veure antigues bocamines i runams, edificis abandonats i molts afloraments d'aigües ferruginoses que taquen de vermell el verd de les pastures.

Però si el dia abans pujàvem al Montlude, avui algun cim volíem fer. I el Tuc d'Armeros (a sobre, 2.528 m) va ser l'escollit.

La pujada és curta però dura, i sense camí. Gairebé dalt de tot, una vaca solitària i esquerpa es retalla a la carena (a sota), amb el Montlude punxegut al fons.

Per retornar al cotxe només vam haver de baixar a buscar la vall de Sièsso, on les fites van assenyalant el millor camí per arribar a la cabana de Sascorjada i al saut deth Pish. El temps ja no va ser tan bo com el primer dia i vam arribar al cotxe entremig de ruixats i tempestes.

A sota podeu veure el recorregut sencer, i aquí us podeu descarregar el track del primer dia, i aquí el del segon. Al final en va sortir una volta de gairebé 60 kms i un desnivell important, però va ser una bona manera de conèixer aquests racons oblidats de la Vall d'Aran!