2 d’ag. 2010

La Prenyada, via Gómez-Xalmet

Em sembla que a tots ens passa, que hi ha grans clàssiques que tothom ha fet i no trobes amb qui anar-hi. A la Lu li passava amb la Gómez de la Prenyada i a mi em passa amb una bona pila de vies... Però fa tants anys que hi vaig anar, i la línia és tan xula, que el dimecres de la setmana passada no em va fer cap mandra d'anar-la a repetir, ben al contrari.

En aquesta època, a la tarda, per escalar a Sant Benet cal fer una bona suada, però l'ambient, la roca i l'aire que circula mentre escales, compensa sobradament l'esforç.

Començo a pujar i, tot i que fa més de 20 anys que vaig venir-hi, encara recordo la duresa del primer llarg. L'arbre, la xemeneia, i la fissura desplomada. Llàstima que estigui tan sobada, que es podria intentar en lliure!
De la via, potser el millor és el segon llarg, poc equipat però amb grans possibilitats de posar coses dins de la fissura, i una dificultat mantinguda però mai massa gran. A més, pots triar la manera de pujar. Ella va pujar sobretot per la placa de l'esquerra, en canvi a mi em va agradar pujar pel diedre. Al gust de l'escalador!
El tercer llarg s'assembla al segon, però és més curt i una mica més senzill. La fissura també permet de protegir-lo bé, fins que es va tombant cap a la dreta fins un arbre on munta la reunió.

D'allà, cal pujar i flanquejar cap a l'esquerra. Un flanqueig enganyós, més difícil del què aparenta i on et jugues un bon castanyot en cas de relliscada!
Un petit mur, i ben aviat estem a dalt de tot, amb la tranquil·litat de les tardes de dimecres, envoltats pels cims de Sant Benet i davant de les agulles de Gorros.

Amb un rappel d'uns 40 m arribem al collet, i una canal ens retorna més o menys còmodament fins al peu de la via. Ha estat una escalada molt agradable, de les que et fan venir ganes de tornar a la zona de Sant Benet, que la teníem una mica oblidada!

3 comentaris:

joan asin ha dit...

Bona aquesta una gran clàssica,no hi tocava el sol a la tarda?

lux ha dit...

Eiii

Aquesta vegada no t'ho va semblar gaire de dur el primer llarg...
que hi vas pujar xiulant!

La via, l'ambient de Montserrat per les tardes ...realment es un privilegi!

Gatsaule ha dit...

Joan, la paret de l'esquerra ens feia d'ombra. A més, amb l'aire que sempre passa s'hi estava de conya!

Lu, tens tota la raó, un veritable privilegi. S'ha d'anar repetint!