Després del repòs, vam tornar a escalar. Però ara només amb el Toni, que al Salvador un petit accident domèstic l'hi va inutilitzar un peu. Vam triar anar a les torres de Sella, i de totes les vies que hi ha, vam triar la Kasnapoff de la segona torre. Per quin motiu? Doncs d'entrada no teníem cap preferència, però aquesta puja pel vessant nord i aquests dies feia més aviat calor. Per dificultat, també se'ns adaptava, no és ni de les fàcils, ni de les difícils!
Amb un cop de cotxe vam ser dalt del coll, on vam gaudir d'una bonica sortida de sol. Feia un dia extraordinari!
L'aproximació a les torres és més aviat curta, i en 20 minuts érem a peu de via. La Kasnapoff puja per la dreta de l'esperó evident del mig de la foto (a sota). Aquí hi trobareu una ressenya optimista de la via.
Ben aviat veiem de què va la cosa. Després d'un inici poc complicat, la paret s'adreça. Verticalitat i claus cutres com a assegurances. I quan n'hi ha un parell, és que estàs en una reunió.
Però el més difícil és seguir la via. Quan comencem som la segona cordada de la via, i llavors no hi ha problema, però ben aviat avancem a una parella eslovena. A partir d'aquest moment, ens perdem un parell de vegades, però més o menys ho anem trobant.
El tram que vam trobar més difícil és un flanqueig de Vº cap a l'esperó, en el sisè llarg. Fi, aeri i amb poques possibilitats d'assegurar-se amb garanties (a sota). Després venen uns sostres de V-, però són tota una altra cvosa!
En els darrers llargs la dificultat baixa una mica,però la verticalitat es manté. A les Dolomites ja se sap que cal anar amb compte. Nosaltres ens vam trobar amb un pas molt delicat al mig del novè llarg, teòricament de IV... Sort que hi havia una bona fissura!
A part dels claus de via, hem utilitzat a gairebé tots els llargs els friends mitjans i els link cams, que cada dia els trobo més interessants per aquestes vies calcàries amb fissures profundes i irregulars. T'estalvien de pensar i guanyes en velocitat!
El cim de la Segona Torre és realment aeri, i el panorama de l'entorn és fascinant. Des d'aquí veiem el cim de la Primera Torre ple de gent, i les cordades que fan cua a la Vinatzer de la Tercera Torre.
Després ve una baixada entretinguda. Un primer rappel curt et deixa en una mena de camí, on cal anar baixant mig desgrimpant seguint les fites i el millor camí. Molt a prop dels pendents herbosos, una fita enorme t'envia a la dreta, fins un punt on un rappel de 25 m et deixa a terra.
Una molt bona escalada en un lloc que ens queda massa lluny de casa!
6 comentaris:
Qué hay Gatsaule!
Veo que más o menos similar en dificultad. Eso si mucho más fresca que la nuestra ;)
Salu2
Felicitats
ja m'ha tornat a entrar unaltre mosca.....
Si, Vlady, son parecidas. El dia que subimos hacia demasiado calor cómo para escalar al sol!
Gràcies, Mingo!
Jerkout, ja saps què et toca doncs!
Interessant via. Jo a la Vinatzer vaig trobar més difícil la baixada que l'escalada. Aquesta gent no munta ràpels només que en els llocs més imprescindibles. També em va sobtar que en moltes vies munten reunió d'un sol clau, a vegades rovelladíssim i, fins i tot, s'hi pengen tots els membres de la cordada. Un altre món!
Si, el concepte dolomític de seguretat no té res a veure amb el nostre. Però el problema el tenim nosaltres quan hi anem, si de cas. Ells quan venen aquí, no tenen cap problema!
Publica un comentari a l'entrada