5 d’ag. 2010

Dolomites 2010 (2). Via Dimai a la paret est del Catinaccio

Des de Pozza di Fassa, un cop ben situat, em vaig adonar que el millor lloc on anar a escalar era el vessant oriental del massís del Catinaccio. Així que l'endemà, vam anar a veure la paret est del cim principal.

Altra cop autocar fins a Gardeccia, però aquesta vegada amb una aproximació més curta. La paret est és una veritable muralla, i entre el munt de vies que l'atravessen vam optar per la Dimai, que puja a l'esquerra del gran embut (a sobre). La paret fa realment impressió, i ens hi vam acostar amb moltes ganes però amb el cor una mica encongit.
La via té tres trams molt diferents. El primer transcorre per una mena de sòcol on la principal dificultat és endevinar per on va la via.

De tant en tant trobes algun clau, que sol ser el preludi d'algun ressalt més vertical, on el grau de les ressenyes no lliga massa amb l'ambient de la paret (a sota, en un pas de IV).
Després d'aquesta pujada en diagonal cap a la dreta, trobem uns quants llargs que van més verticals, per terreny poc definit i grans plaques, clarament en direcció a la gran xemeneia. Aquí ja ens comencem a sentir que estem un bon tros amunt...
Però el tram estrella de la via és la gran xemeneia. 100 metres de recorregut, sempre en xemeneia, de IV, IV+ sostingut amb uns passos de Vº. També s'hi troba algun clau, sobretot a les reunions, però l'autoprotecció és bàsica. Com a tota la via, de fet.
Dels tres llargs de xemeneia, on vaig disfrutar com un camell, el millor és el del mig, vertical i més estret. Però no patiu per la motxilla, no fa nosa enlloc, sempre pots encarar-la.
La via acaba en una mena d'embut, des del qual pots enllaçar amb una altra via per arribar al cim, o fer com nosaltres, i pujar per la grimpada cap a la carena, fins a la creu de dalt de tot. La veritat és que anàvem una mica justos de temps i teníem por de perdre el bus de tornada...
Però la baixada per la via normal no és cap tonteria. Una llarga cresta molt aèria et porta fins una bretxa, des de la qual s'arriba al peu de la cara oest després de 4 o 5 ràppels. Aquí hi trobareu una bona descripció de la via, i de la baixada!

Després ja només cal baixar pel marcat camí cap al refugi i Gardeccia, on vam enganxar el darrer bus pels pèls!

6 comentaris:

Mingo ha dit...

Felicitats Joan, que boniques que són, jo només hi vaig estar un cop, fa molts anys, però no per escalar. Ahir escalava amb un amic que m'explicava que és el lloc on no s'avorriria mai, les Dolomites.
Escolta que veig que perds facultats, ja no puges a les creus, je je je. Vinga una abraçada

JERKOUT ha dit...

ei tio , se m'omplen els ulls d'emoció!!!! realment t'ho has passat pipa!!!

joan asin ha dit...

Joan ara que ja coneixes el lloc has de fer la Steger.La gran clàssica del Catinaccio.Ànim.

ALBERT ha dit...

Que guapo!!!

Quimi ha dit...

Hola Joan! Quina roca mes curiosa que es veu a les fotos.Pinta molt guapa aquesta via,sobretot la chemeneia.
Arreveure!

Gatsaule ha dit...

Mingo, és que teníem pressa! I diga-li al teu amic que penso el mateix que ell!

Jerkout, ni t'ho imagines!

Joan, l'Steger ja me la vaig mirar, ja, però a la tornada..., tot i que no té la xemeneia de la Dimai!

Quimi, hi has d'anar a Dolomites, al·lucinaràs!