13 d’ag. 2010

Dolomites 2010 ( i 5). Via Siloga al Becco d'Aquila


El darrer dia a les Dolomites busquem alguna escalada curta com a despedida, la previsió del temps és força dolenta i intentarem almenys fer alguna cosa durant el matí. Així que mirem la guia i trobem aquesta petita meravella de la zona del Catinacció, tres quarts d'hora d'aproximació des de Gardeccia, 5 llargs de corda i un cim curiós.

Al matí el temps s'aguanta i pensem que potser s'han equivocat, però per si de cas mantenim l'objectiu... 

Durant l'aproximació travessem una tartera, i a mesura que pugem ens adonem que està plena de flor de neu! Fa gràcia caminar entremig d'aquesta planta tan especial pels muntanyencs...
La via comença en un lloc indefinit, més o menys a la vertical del cim. Seguim la lògica i ben aviat trobem algun clau, anem bé. Aquest primer llarg no és difícil, però com sempre a les Dolomites, hi ha passos que sorprenen.

Als altres dos, la cosa canvia i la paret es torna vertical i molt més compacte, però els trams més difícils estan més o menys assegurats amb claus. Aquí els link cams ens tornen a fer un bon servei.
Els passos més difícils els trobem al segon llarg, en una placa de V vertical i fina, la resta es deixa fer bé.

Després ve un llarg més senzill, i un darrer ben curiós, que comença per una xemeneia pel vessant  NE, i després cal anar girant fins acabar pujant al cim pel vessant oposat.
En la ressenya, als dos darrers llargs hi assenyalava dues "placca stupenda", i realment ho eren. Aèries i poc difícils. A sobre podem veure la darrera que porta al mateix cim.

I al cim, ens havíem de fer una foto dalt del bec, no podia faltar!!
La ressenya marca una baixada complexa, però com que el temps s'anava embolicant, i les reunions estan més o menys equipades, preferim baixar en rappel. Calculem que amb dos de curts i un de 60 m podem arribar a baix.

I això ho calculem bé, el que no vam preveure és que les cordes se'ns quedessin enganxades.... Després de tibar i fer les mil i una, em toca tornar a pujar autoassegurat gairebé fins a la tercera reunió per desfer l'embolic (a sota).

Torno a baixar i podem plegar el material, però ja enmig d'una bona tronada!

Així que acabem el nostre periple alpí amb una petita remullada!

4 comentaris:

Mingo ha dit...

Enhorabona, vau fer una bona feina. Jo de les dolomites només cònec les més clàssiques (no pq les hagi ft, ja m'agradaria) però deu haber parets de tots tipus. Si al setembre no fas vacances; jo fins al 7, en principi totes les tardes les tinc lliures, volia que quedessim els tres, però el Josep A. mai se sap. Vinga una abraçada

edunz ha dit...

quin daler Joan. Impresiona l'entorn. La verticalitat, la foscor de la roca i el seu aspecte trencadís li donen un caràcter tètric que segur que un cop allà es torna més suau...

Llorenç ha dit...

Bones!!! quina enveja sana! moltes felicitats per la activitat! vies molt guapes! a veure si ara em poso al dia i acabo dde llegir els posts de dolomites!
Aixó de les cordes també us passa als veterans??? que fort!! je eje je!!

Gatsaule ha dit...

Mingo, em sembla que costarà que pugui tornar a escalar aquest mes, encara en tinc per dues setmanes ben bones de tenir la mà curada...Però si a primers de setembre estic bé, qudem com sigui!

Edu, si la roca és molt millor del què aparenta. De tant en tant cau alguna cosa.., però només de tant en tant!

Llorenç, desaparegut, com va tot? Ja ho veus, per molt bé que facis les coses, a vegades els déus se't giren d'esquena..., no sé si té res a veure amb l'edat!