Dolomites 2010 (3). Marmolada, travessa i ferrata de l'aresta oest

Després de dues bones escalades, el tercer dia vam reposar una mica. A més, el temps no semblava tan bo com els altres dies, i ho vam encertar. Si haguéssim sortit a escalar, segur que ens hauria enganxat el temporal!

Així que vaig aprofitar per pujar tot sol a la Marmolada, el cim més alt de les Dolomites. Tenia moltes ganes de conèixer-lo finalment, i de contemplar la famosa paret sud. Així que em vaig animar a provar un bon itinerari que sortint del poble d'Alba, arriba fins el cim fent uns 2.000 metres de desnivell i passant per la via ferrada de l'aresta oest.

A la vall de Fassa hi ha una bona xarxa d'autobusos que permet de fer moltes voltes, amb sortida i arribada a llocs diferents. Just allò que no tenim al Pirineu.... Així que, de bon matí, el bus em va deixar a Alba, d'on sortia per les pistes d'esquí a buscar la vall de Contrin, una vall planera i preciosa, molt alpina.

Seguint la vall sempre pel sender 602, s'arriba al refugi de Contrin, una de les bases de la paret sud. A partir d'aquí, el camí puja fort cap a la forcella de la Marmolada (a sota), situada gairebé als 2.900 m d'alçada.

La via ferrada de l'aresta oest comença a la mateixa forcella, al costat d'un antic refugi militar de la primera guerra mundial. No és una ferrada complexa i està ben equipada, però si que és molt espectacular i atractiva, sobretot per les vistes sobre la paret sud de la muntanya.

Després d'un seguit de trams amb graons, la carena comença a aplanar-se una mica. A la part final només cal anar seguint la carena, pujant i baixant, amb un llarg cable per assegurar-se (a sota).

El problema va venir aquí dalt, que el temps que s'havia anat tapant va començar a carregar-se de veritat. Ben aviat els primers trons em van fer anar més de pressa i evitar el contacte amb els cables. De seguida va començar a ploure i pedregar, mentre anaven caient llamps damunt de la ferrada....

Afortunadament el darrer tram fins el cim es fa per neu i, a més, dalt de tot hi ha una refugi que em va ajudar a escapolir-me de la part més forta de la tempesta. I a refer-me amb una tassa de brou calent...

Després de la tempesta vaig acabar d'arribar a dalt de tot, amb un panorama molt negre per tots els costats que aconsellaven de tirar avall ràpidament. Davant mateix, els núvols que voltaven el massís del Sella i el piz Boé (a sota) no assenyalaven res de bo.

Per tornar tenia diverses possibilitats, però ràpidament vaig descartar de baixar per la gelera sense grampons ni piolet. Així que vaig desgrimpar la ferrada amb molt de compte fins a la forcella, intentant de no relliscar per les roques llises i mullades, fins a la part baixa de la gelera.

Allà un camí molt marcat em va portar fins al llac de Fedaia vorejant tot el vessant nord del massís i la seva gelera, mentre es tornava a agafar a a ploure! I en poca estona l'autobus em tornava a deixar a casa.

A sota us deixo el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track.