16 de març 2009

GAM de la Portella Petita, el retorn de la Marta

Aneu a saber el temps que feia que la Marta no feia via llarga, i encara més fent de primera els llargs que li toquessin, però aquest dilluns a la tarda la vaig poder enredar. Si, enredar, aquest és el verb més encertat.

La intenció inicial era endinsar-nos dins del laberint d'Agulles, que a les tardes de primavera està fantàstic, però la realitat de l'hora en que ens hi vam posar va prevaldre. Així que ens vam quedar a les portes del paradís, a les Portelles.

La via triada, la GAM de la Portella Inferior (a sobre), una via de 3 llargs, que de fet són 2 perquè el primer no deixa de ser una bona grimpada (a sota, la Marta a mig llarg).

El segon llarg és el millor, i com que sóc un cavaller dels d'abans, el vaig deixar per la Marta. El fet que el pas d'entrada sigui un V+ no hi va influir gens ni mica!

I aquí se l'hi va notar l'experiència i el nivell que ha adquirit fent esportiva, perquè se'l va treure amb elegància! Tot aquest llarg està ben equipat, en contrast amb la resta de la via.

El tercer em va tornar a tocar a mi. Un pas balmat d'entrada que es resol amb un A0, et deixa al mig del no res. Però una roca molt sòlida i algun parabolt aïllat, et facilita l'arribada al cim.

Tot i el bon temps, l'aire fresc que sempre bufa per Montserrat, ens va fer abrigar. Però la magnífica llum que hi havia, ens va compensar de totes les penes!

Un curt rappel, una ullada al bosc d'Agulles, i un plàcid retorn cap al cotxe.

Potser algun dia aprendrem a valorar amb justícia, el fet de tenir una muntanya com Montserrat, i especialment un racó com Agulles, tan a prop de casa....

7 comentaris:

Llorenç ha dit...

Felicitats!!! tota una clàssica! sense entrar al laberint d'agulles!
Veig que ets generòs amb les tirades!!je je je!
La llum d'alguna foto m'agrada! serà l'hora!
ep!!! el primer llarg pot ser una grimpada....però no patinis!!!

Eduard ha dit...

Molts cops ho comentem amb la Paula, que és Argentina, que n'és d'increïble aquesta muntanya amb les seves formes estrambòtiques, tant propera, que a vegades no li donem importància. Quan anem a Buenos Aires em fa molta pena que els seus habitants hagin de fer 350 km per veure alguna ondulació al terreny (Sierra de la Ventana) o més de 1000 per veure una muntanya de veritat!!

Marta ha dit...

Moltes gràcies Joan per una tarda tant magnífica!! M'ho vaig passar molt be... t'asseguro que repetirem... :-)
Amb un cavaller com tu és un plaer poder compartir aquests bons moments...
Tot i la por que vaig passar (tot s'ha de dir), em va fer molta il.lusió poder muntar el segon llarg... com tu dius, ja ni recordava el què era fer via llarga!! i a sobre de primera!! :-))

Petonets

Marta

Gatsaule ha dit...

Llorenç, les escalades a Montserrat a la tarda són realment especials, si pots no t'ho deixis perdre!

Si, Eduard, fins que no sortim de casa no ens adonem de la sort que tenim!

Marta, la propera serà més llarga, si més no d'aproximació! Però segur que almenys igual de bona.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Aquests cavallers que enreden les dames...Ai!

Gatsaule ha dit...

Enredar sempre amb una bona finalitat, que llavors ja no em dirien cavaller....

Pekas ha dit...

jejeje.. recordo que quan jo era ..molt..molt .. jovenet... en un dels meus primers cursos d'escalada... el pas de V+ ( si vas un matí d'hivern i ets baixet.. has d'apretar les dents i el esfinter ... :-)))) pues nosaltres el feiem amb un pas de hombros...!!!!!!

Com canvia la historia... :-)))

( i estic amb el LLorenç... el primer llarg... una grimpada.. si... peró... millor anar al tanto... :-)))