Cingle de la To, una nova paret d'escalada al Berguedà

Caminant per la serra del Catllaràs, ja fa temps que em vaig començar a mirar una paret que tenia molt bona aspecte per a l'escalada, almenys vista de lluny. Em sembla que això és una d'aquelles coses que a molts escaladors ens passa i, com fa la majoria, costa de dedicar-hi el temps necessari per anar a comprovar quines possibilitats reals té la paret en qüestió.

A mi també em va costar temps de decidir-me, sobretot perquè aquesta cinglera es veu molt clarament des de Berga i voltants i, fins i tot, durant un bon tram de la carretera de l'eix del Llobregat (a sota). De fet si mireu bé la fotografia, us adonareu que és la paret més destacable d'aquest vessant del Catllaràs.

Coneixent a la gent del país estava totalment convençut que la zona no devia valer la pena, o estava plena de vegetació o la qualitat de la roca havia de ser pèssima.

Finalment a principi d'any hi vaig anar a treure el cap i, curiosament, com més m'hi acostava més em costava de creure que allò pogués ser real (a sota, el Cingle de la To sobre mateix de la casa homònima).

Vaig recórrer el peu de la paret sorprenent-me a cada pas de la bona qualitat de la roca i de la seva verticalitat. També vaig trobar el camí per arribar dalt de tot a través de la collada de la Batllia i, rapelant la paret, vaig poder comprovar que el lloc valia la pena.

Durant els darrers dos mesos hi he anat pujant els dies que podia. Mai hi he trobat ningú més i he gaudit d'una tranquil·litat absoluta.

Ha estat una troballa que m'ha omplert de la més absoluta de les satisfaccions, i per això no ho he volgut divulgar fins que no m'ha semblat que ja valia la pena de fer-ho.

Ara hi ha quatre vies obertes (a sota), tres en solitari i una acompanyat, tres obertes per baix amb penes i treballs i una altra equipada tranquil·lament des de dalt per estrenar la Makita. No hi he trobat cap rastre d'ascensions anteriors i per això hi he fet allò que m'ha vingut més de gust.

Sempre respectant una única regla: només he posat espits o parabolts a les reunions i en punts difícilment protegibles. Perquè aquesta ha estat l'altra sorpresa, la roca permet un nivell d'autoprotecció molt elevat.

Més endavant ja aniré deixant les ressenyes detallades de les vies, però per posar un exemple del nivell d'autoprotecció que permet la roca us deixo un apunt: a la via dels Sapastres, oberta per sota amb la col·laboració de la Lu, tan sols hi vaig posar un solitari espit en una reunió....

Per arribar-hi (mapa a sobre) cal pujar per l'eix del Llobregat fins arribar a la cua de l'embassament de la Baells, on surt la carretera en direcció a la Nou de Berguedà. Cal travessar el nucli de la Nou i continuar pujant per la pista asfaltada que porta al coll de la Plana i Sant Romà de la Clusa.

Tot de cop, l'asfalt d'acaba però la pista continua pujant en força bon estat fins a la casa de Cuirols. A partir d'aquí cal anar més en compte però és perfectament transitable per un turisme fins la cruïlla de la To, on hi ha un petit aparcament a la dreta on hi caben 2 o 3 cotxes.

Aquí la pista continua pujant cap a la To i trobem diversos llocs per deixar el vehicle (mapa de detall a sota) procurant no fer nosa, fins al final de la pista a la font dels Avets. Des de la casa de la To fins al peu de les vies trigarem uns 20 minuts. I des de la cruïlla de la To uns 30 minuts.

La paret té una alçada d'entre 100 i 120 metres, amb una cornisa molt marcada que divideix la paret en dos sectors, l'inferior més discontinu i amb més vegetació, i les magnífiques i verticals plaques superiors.

Des del cim hi ha una vista molt bona sobre el prepirineu berguedà (a sota, el Pedraforca aquest divendres passat), i el descens cap al cotxe és evident seguint la carena cap al nord-est fins al coll de la Batllia, on un corriol ben marcat baixa fins a la pista (15 minuts fins a la font dels Avets).