Pic del Martell, dos solitaris a la via Peor Imposible

L'altre dia vaig veure aquesta ressenya de sobre al blog del Luichy i, aprofitant que ahir a la tarda volia fer-ne alguna pel Pic del Martell, me n'hi vaig anar tot sol.

Feia un dia emboirat i estava dubtant sobre si no seria millor fer-ne alguna de més senzilla, quan va aparèixer el Marc que també anava tot sol. Així que vam ajuntar esforços per anar a la Peor imposible. A sota veiem al Marc sortint del pas de 6a del primer llarg.

Vam haver de resoldre un problema, érem dos solitaris carregats amb dues motxilles plenes de material i amb dues cordes per anar en simple. La solució va ser muntar una cordada, atapeir la resta del material en un únic paquet i pujar amb les dues cordes, una per assegurar-nos i l'altra per pujar el material.

Per sort la roca és molt bona (a sobre, el Marc a l'inici del segon llarg) i està poc sobada pels estàndards del Pic del Martell, i tot i que l'equipament és una barreja de burils, dobles burils i espits, no vam haver d'afegir res de material per assegurar-nos.

Mentre pujàvem a pes de braços el tercer company (a sota), anàvem reflexionant sobre com deu ser de dur escalar a Yosemite.....

En alguns casos la via està força plena de vegetació (a sobre, arribada a la tercera reunió), però no molesta gens i els margallons hi donen un toc d'exotisme molt atractiu.

El darrer llarg comença amb una xemenia fàcil, però continua per un esperó compacte amb un pas de 6b (a sota), que afortunadament no és massa obligat i que també pots obviar per la dreta o l'esquerra.

La boira no ens va deixar en tota la tarda (a sobre, la darrera reunió), i em dóna la sensació que estàvem en una de les poques zones del país on no hi feia sol !