Després de la ferrada de les Trinxeres, l'endemà toca provar-ne una de difícil: la Cesare Piazzetta al Piz Boé. Ja sabem que pels escaladors no hi ha ferrades difícils, però si que és cert que n'hi ha que fan apretar més que altres, i aquesta n'és una.
La Queralt diu que ella ja m'esperarà al cim, així que ho aprofito perquè m'acompanyi un tram amb el cotxe i així m'estalvio un tros de la pista que uneix el Passo Pordoi de l'ossari on reposen els cossos dels soldats austríacs de la Gran Guerra.
Arrenco la pujada amb la Marmolada a l'esquena, i com tots aquests dies, amb bon temps i bona temperatura. Al cap d'una hora arribo a peu de via i confesso que, d'entrada, impressiona!
La via comença al costat d'un gran bloc quadrat, que després aniré veient com es fa petit a mesura que vaig pujant.... Aquí, al contrari de les altres ferrades que hem fet aquests dies, estic completament sol. Això ja sol ser una bona pista del què em trobaré!
Però he vingut a tibar, així que arrenco i cap amunt. He de dir que s'han de tenir les idees clares per pujar-hi, la paret és vertical i no dóna treva ni gaire repòs. No hi ha cap ferro pels peus, i per les mans només el cable, però amb confiança i tibada rere tibada, vaig agafant alçada.
El lloc és espectacular, i cal superar algun desplom només amb la força de braços i gràcies al cable. Ara ja he agafat molt aire i el bloc del peu de via gairebé no es veu.
Però el pas més complicat és una xemeneia que hi ha poc abans del pont penjat. És una xemeneia fosca i humida, que es va tancant i va desplomant a mesura que puges, la motxilla s'encalla i no veus massa on poses els peus...
Superat el pas angoixant, puc entretenir-me a gaudir de la immensa paret del Sasso Pordoi.
Però a mesura que vaig pujant, cada cop hi ha més passos fàcils, i els passos difícils es van espaiant, que no desapareixent. Quan penses que això ja està, un altre desplom et barra el pas...
Fins que arriba el darrer pas, el moment en que el cable es clava a la paret i desapareix. A partir d'aquí la grimpada inicial es va convertint en caminada sense cap mena de dificultat.
Arribo a la carena i ja veig l'antena del cim, ja només queda el darrer ressalt per arribar al cim, on m'està esperant la Queralt, entre centenars d'altres excursionistes.
Mengem una mica, ens expliquen les aventures mútues i tirem avall, cap al desert de la plana del Sella.
I, al coll, agafem el camí que baixa per la tartera i amb relativament poca estona ens retorna al Passo Pordoi i a la comoditat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada