2 de maig 2011

La Sainte Victoire. Una volta pel nord, i escalades al sud.

Després de les Calanques, vam anar cap a l'interior, a la Sainte Victoire, un espectacular anticlinal calcari que s'enfila des de la plana provençal fins més amunt dels mil metres.

Per pujar-hi, el primer dia vam anar fins a Vauvenargues, un petit nucli molt proper a Aix-en-Provence, des d'on vam poder fer una bonica ruta circular. Després d'anar cap a l'oest resseguint la base de la muntanya, vam enfilar el camí dels Venturiers, que puja fins la carena al punt on s'alça la creu de Provença. Un camí força agradable, envoltat de la blancor dels corners (Amelanchier ovalis) florits.

La creu és enorme, amb una inscripció a cada costat, en grec, llatí, francès i occità, en funció de cap a on està encarada. I amb una vista sobre la plana provençal, que encara és més espectacular que l'alçada de la creu.
A partir de la creu, arriba el tram més bonic de la ruta: un camí carener d'uns 5 quilòmetres de llarg que va resseguint tota la vora de la cinglera sud de la muntanya, a través d'un terreny pedregós i carstificat, poblat de boixos i poca cosa més.

Un camí que va planejant pel caire de la muntanya, voltant els passos més complicats per l'interior, envoltats sempre d'un paisatge obert i un dia molt net.
Finalment arribem a una collada més profunda, on el camí es divideix. Mentre una branca segueix per la carena i permetria de seguir-la sencera, la que seguim davalla pel camí dels Pedieurs i ens retorna a Vauvenargues. La davallada és tan agradable com la pujada, però el contrast del bosc amb la boixeda de la carena, és molt gran.

Per poder veure'n el recorregut, a sota deixo el mapa, i el track a wikiloc.
La muntanya ens va agradar tant, que l'endemà vam anar-hi pel costat oposat, molt més espectacular. Des de sota anàvem identificant els mateixos punts per on havíem passat el dia anterior, des de la creu de Provença fins als petits cims de la carena. Però la intenció d'aquest segon dia era de tastar-ne la roca, que semblava molt bona.
Així que, tot esperant que algun dia la pugui recórrer de baix a dalt, ens vam dedicar a conèixer les vies d'esportiva de la paret sud, concretament del sector de Deux Aiguilles.

Tot i que això de l'esportiva no m'emociona massa, he de reconèixer que les vies d'aquí em van agradar molt. Vies força llargues (30 m les més curtes), de gran continuïtat i amb assegurances allunyades, que garanteixen una bona dosi d'emoció.

I la roca, immillorable. Amb algun pas patinós, però cap excés. Normal doncs hi ha centenars de vies a la paret.. Un lloc per tornar-hi!

4 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

A veure si li agafaràs gust a això d'escalar sense motxilla? bona volta i espectaculars espadats! et deuries delir de no poder tibar-li a les vies llargues!!

Luigi ha dit...

Aquesta és la "obsessiva" muntanya Sainte-Victoire de Cezanne, oi?

Picasso s'hi va estar temporades a Vauvenargues pintant i inspirant-se

Creia que tenia més alçada

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quin goig descobrir món així! Felicitats.

Gatsaule ha dit...

Jaume, ja saps que a mi m'agrada fer una mica de tot, però ja tinc la ressenya d'una integral de la paret que es veu magnífica!

Luigi, és aquesta. La que surt a infinitat de quadres de Cezanne. No té molta alçada, però s'enfila més de 600 m per damunt de la plana.

Xiruquero, fem el que podem i intentem aprofitar el temps. en el fons, la Provença tampoc està tan lluny.