27 d’abr. 2009

Roca Gran de la Portella, via Senda dels àngels

Ahir a la tarda, finalment vam ser tres els que ens vam trobar a Montserrat per celebrar-ne la diada... Però per evitar les multituds del Monestir, vam preferir anar cap a l'altre extrem. Com que decidir què fer entre tres és difícil, allà mateix vam agafar la guia del Picazo i ens vam decidir per aquesta barreja de vies de la Portella Gran que en diuen Senda dels àngels.

Ja a casa, he vist que a Onaclimb hi havia una ressenya prou bona que he deixat a sobre. La veritat és que ens va sorprendre que estés reequipada, no ho sabíem però aquestes sorpreses sempre són agradables...

La via comença al mateix camí del refugi, just abans de la pujada a la Portella. El primer pas és complexe, i sort en vaig tenir d'un arbre que t'ajuda a arribar al primer parabolt. Compte, però, que l'escorça patina una mica...

Tot el primer llarg és molt vertical, i tant el Toni com jo vam pujar en A0, fent en lliure només els trams obligats.

Però el Jortx ja és tota una altra cosa, l'avinyonenc va fer tot el llarg en lliure i amb una tranquil·litat esgarrifosa, fins i tot el tram del sostre (a sobre), tot i que amb el vent que va bufar contínuament durant tota l'escalada, costava de concentrar-se.

Des d'aquesta via es té una molt bona vista de la Portella Petita, on fa pocs dies vam fer-hi la GAM. Tot i l'aire que passava, la tarda va ser magnífica i la calma absoluta

El segon llarg és curtet, comença amb un pas balmat i continua per un petit mur fins a la cornisa principal, on cal anar caminant cap a la dreta fins trobar la reunió, en una mena de cova de lladres...

Els llargs més interessants són el tercer i el quart. De la cova se surt a buscar l'esperó (a sobre) i cal anar pujant en diagonal a la dreta fins un mur compacte (V+) i molt bonic. Potser el fet d'anar amb la corda per dalt va fer que el trobés especialment agradable...

El darrer llarg puja per un mur curt i vertical de grans còdols (a sota), que et deixa al cim ple de bones sensacions.

Il·luminats pels darrers raigs de sol de la tarda, rapelem pel costat oposat d'on bufa el vent i, finalment, tenim una certa calma per acabar la sortida.

25 d’abr. 2009

El Roget, intent via Cobra

Després de bastant temps de no anar-hi, finalment hem tornat al Roget amb el Toni. La veritat és que de la via Cobra les dades que en teníem éren força febles, una ressenya i cap referència.

Però semblava que podia ser una via interessant i amb la que podríem finalment sortir per dalt. Tot i que tampoc hem triat el millor dia, amb previsions de pluja per a la tarda...

La qüestió és que hi hem anat, i ben aviat. A les 9 ja estàvem escalant. He de reconèixer que el primer llarg ens ha sorprès, la ressenya marca V+ en un tram,però no sospitava que pogués ser tan sostingut i tan obligat, ple de passos d'aquells que abans no els fas te'ls mires i te'ls remires...

La roca tampoc és cap meravella, però aguanta. Clar que al Roget no hi hem fet mai cua...

El primer llarg comença amb una grimpada que et porta al mur vertical. S'ha de pujar just a l'esquerra d'un boix gran i visible (a sobre). Després d'un flanqueig exposadillo, he arribat a una possible reunió (un clau i un pont de roca), però estava lluny d'on marcava la ressenya, així que he tirat per un tram força vertical i ple de molsa fins un replà amb la corda al límit (a sota, el Toni abans de la reunió). Allà no hi havia res, així que la reunió ha estat d'un boix i un friend.

Després la roca ha millorat clarament, tot i que l'equipament és desconcertant. Tan aviat trobes de tot, com desapareix el material. Hi ha claus antics i espits lluents. Una mica és la tònica al Roget, quan hi ha fissures no trobes res de res, amb la qual cosa seguir les vies molts cops és una tasca feixuga!

El segon llarg estava equipat i no hem posat res de res. El tercer també és d'aquest estil, tot i que hi ha un darrer tram abans de la reunió molt vertical, (a sobre) amb quatre claus molt seguits, que el desllueix una mica.

Quan he arribat a la R3 nostra, m'he mirat la xemeneia dels dos propers llargs ben animat, és molt estètica i amb roca a prova de bomba. A més, la ressenya marca dos llargs de 40 m de IV+ i IV.

Però la felicitat mai és completa, i han començat a caure gotes i a tapar-se el cel de manera amenaçadora.

Tot i això hem anat a provar-la, però tot i que hem pujat un bon tros amunt, primer un i després l'altre, no hi hem sabut trobar ni la dificultat mitjana, ni cap assegurança o lloc on posar-ne...

Així que cap avall, un parell de rappels i a dinar a casa!

Hi tornarem ben aviat, que la via no està gens malament i ja tenim ganes de sortir finalment per dalt, al Roget. Si algú que passi per aquí té alguna informació sobre aquesta xemeneia, ho agrairía profundament!

22 d’abr. 2009

CADE a la Miranda de la Portella

Tot i que a molts escaladors no els hi agrada repetir vies, reconec que a mi no em fa res i, fins i tot, en molts casos m'agrada. Per un costat la meva manca de memòria fa que després de més d'un any d'haver-la fet, sigui com si la tornes a descobrir de bell nou. Però per altra banda també recordo coses sobre la via, coses que fan que la gaudexis o pateixis de manera diferent.

Tampoc s'ha de descartar el fet d'acompanyar-hi a algun amic, quan en tens un bon record. És el que em va passar aquest dilluns quan vam anar amb el Toni a la CADE, ell no l'havia fet i jo en tenia un molt bon regust de la darrera vegada.

Aquest dilluns el temps era força insegur, però curiosament l'altra cordada que hi havia en tot Agulles també es trobava a la mateix via. Per més casualitat, resulta que qui comença a escalar quan nosaltres arribem és en Pep Climent, que conec des de fa ben poc, però amb qui ja s'ha establert aquella relació tan especial que tenim els escaladors entre nosaltres.

Després d'un primer llarg curt i bàsicament en artificial, arriba la perla de la via, una xemeneia que a tot arreu diuen que és de IIIº. Per nosaltres és la tercera xemeneia en conglomerat en menys d'una setmana, i hi arribem disposats a passar-la bé.

La veritat és que pensava que recordaria quin era el millor camí per 'linterior, però la memòria em va jugar una mala passada i ho vam haver de descobrir un altra cop...

Com que estava escrit que ens tornaríem a mullar, a la sortida de la xemeneia va començar a ploure. No hi ha res com deixar la motxilla i el xubasquero al cotxe perquè les possibilitats de pluja augmentin de forma evident!

Ens mirem el tercer llarg i veiem que la roca ja està ben mullada, però recordo que és un llarg ben equipat, així que tirem amunt.

El Toni té un bon dia i, tot i la patinosi extrema de moltes preses, se'n surt la mar de bé. Després, anant de segon, estic a punt de relliscar unes quantes vegades, però també aguanto.

El quart llarg patim pel pas desplomat de la sortida, però arribem a dalt sense més problemes que un augment de la incertesa. El cim ens rep amb una vista molt maca d'Agulles, totes ben mullades, i les boires que s'arrosseguen per les fondalades.

Ens mirem les Agulles, les que vam escalar la setmana passada, i les que tenim ganes d'anar ben aviat.

Llavors para de ploure. Almenys tenim un retorn tranquil cap al cotxe.

19 d’abr. 2009

Volta a la vall de Sant Romà de la Clusa

Aquest diumenge tocava caminada matinal, i quin lloc més addient per fer-ne alguna que la serra del Catllaràs?

Feia un matí fred però net de núvols quan amb la Clara vam deixar el cotxe a l'àrea del Clot, sobre Vilada, i començàvem a pujar cap a Sant Romà de la Clusa.

El recorregut fa una volta molt agradable per totes les carenes principals al voltant de Sant Romà, enllaçant trams marcats amb altres que no ho estan. Carenes que encara conserven molta més neu de la que han tingut en els darrers hiverns.

Arribats a dalt, l'alt Berguedà se'ns mostra encara ben carregat de neu. La nevada que em va caure a sobre ahir a Busa, va fer feina per tot arreu. El Pedraforca, el Cadí, el Puigllançada...., els veig molt poc primaverals!

El mateix pla de la Clusa continua carregat de neu immaculada, tret de les petjades de llebres, guineus o esquirols que la creuen per tot arreu. Tampoc hi puja gaire gent cap aquí dalt.

El darrer tram passem per la carena que ens separa de la vall de Malanyeu, i baixem per les feixes i la casa de cal Serra (a sota), que encara es conserva magnífica en aquest entorn tan idíl·lic, abans de retornar a Sant Romà.

A sota deixo el recorregut, que ens ha ocupat unes 3 hores i mitja, i el track al wikiloc.

Serra de Busa, via Maneras de vivir

Aquest dissabte les previsions del temps no convidaven a ser massa optimistes, però amb el Toni ens va semblar que al matí hi hauria una treva que ens deixaria fer alguna cosa. Així que vam anar cap al cingle de Busa, que feia massa temps que tenia pendent. La via triada, la Maneras de vivir (a sobre), que tothom recomana com a primer contacte amb la muralla.

Aquesta vegada m'estalvio de fer-ne la ressenya, havent-n'hi de tan bones com la de l'Edunz o la dels Kutres, no cal afegir-hi gaire res més.

Nosaltres vam aproximar horitzontalment per sota la muralla, seguint un antic camí de desembosc fins al peu de la via. Llavors, en pocs minuts ets al peu de la xemeneia.

Els dos primers llargs són una xemeneia que fa una mica de basarda, vista des de baix. Es podrien ajuntar, però veig que ningú ho fa perquè les cordes poden fer un bon ròssec, i per això devien muntar una reunió intermèdia...

Al contrari de la resta de la via, aquests llargs no estan molt equipats, però sempre que et veus apurat, et trobes un espit. Per si convé, es van trobant fissures i forats on posar tascons o friends, però solen estar a prop del espits.

Tot i la impressió que ens va fer d'inici, després la vam disfrutar prou, és tan senzill com posar-s'hi bé, i anar pujant!

El tercer llarg és un fàcil flanqueig espectacular rematat amb un mur d'A0 (a sobre, el Toni sortint en lliure), i que et deixa al peu d'una fissura.

Arribats a la tercera reunió, el temps es va complicar i va començar a nevar, un bon ruixat de neu dels que et fan mirar més cap avall que cap amunt. Però aquest llarg em tocava a mi, i me l'anava mirant mentre la roca es mullava, i com més me'l mirava, més m'agradava. Així que l'hi vaig dir al Toni que ho intentava, i que si la nevada apretava sempre érem a temps de fotre el camp.

Vaig tirar amunt i, tot i la mullena i el ruixat de neu que no parava, reconec que em va agradar molt. Dificultat sostinguda, ben assegurat, i festival de canto. Quines preses! Tret d'alguna que es movia, és una tirada molt bona plena de grans còdols que permeten de pujar força bé enmig d'una verticalitat total!

Això si, proveu-les bé abans, que vam tenir més d'un ensurt...

Afortunadament, quan el Toni va arribar a la reunió (a sobre), ja havia para de nevar. El cel seguia amenaçant, però es veia clar que ens en sortiríem bé.

El llarg següent, d'uns 25 metres, va superant tot de plaques ben curioses. Mentre unes tenen una roca a prova de bomba, compacte i adherent, altres no les toquis gaire, que se'n va tot avall.

El darrer manté la tònica, tot i que la vegetació de la fissura i la roca desfeta de la sortida l'espatlla una mica. Però d'aquest no en puc dir massa cosa. Quan començo a pujar, veiem que la tempesta se'ns torna a tirar a sobre, però aquest cop amb llamps i trons. Així que pujo tan ràpid com puc i munto reunió en un pi solitari que hi ha a la vora de la paret.

Puja el Toni i comença a caure neu altra cop. El crido que s'afanyi tan com pugui, que ja neva i bufa un vent gelat.

Tot plegat, sentim un fort espetec, acaba de caure un llamp ben a prop d'on estem i el sotrac del tro em deixa ben aplanat a terra...

El Toni que l'ha vist caure també ben a prop, accelera d'una manera que sembla que estigui en una prova de velocitat... Diu que no recorda que hi hagués roca descomposta a la sortida!

Correm a sota els arbres mentre la nevada apreta, a intentar refugiar-nos una mica i poder plegar el material amb una certa calma. Quan ens n'adonem, dos dits de neu ho tapen tot.

Un dia que anem sense motxilla, un dia que ens hauria calgut la jaqueta! Però almenys ens n'hem sortit bé d'una via que ens ha agradat molt. Escalar en una muntanya com Busa, sempre és especial. I el fet de trobar el pla de Busa al final de l'escalada, també.

Hi ha diverses maneres de baixar, però enmig de la tempesta de neu i vent, vam optar per la més còmoda i llarga, anar a buscar la pista que ens retornés al cotxe.

17 d’abr. 2009

La Bitlla, aresta Brucs, i l'Esquelet, xemeneia Torras-Homet

Després d'anar fent ullades al radar meteorològic durant tot el matí, ahir a la tarda vam decidir amb el Toni d'anar a Montserrat, no hi havia plogut en tot el dia, i semblava que a la tarda també s'aguantaria.

Aquest cop ens vam encaminar cap a Agulles, ara que sembla que s'ha tornat a posar de moda, després del darrer article del Desnivel i els escrits del Luichy.

El primer objectiu va ser l'aresta Brucs de la Bitlla, una petita clàssica que a tot arreu en parlen bé.

Dos llargs curtets et deixen dalt d'un cim que queda al bell mig d'Agulles. El primer és fàcil, i vam ser capaços de trobar-hi un parell d'espits. El segon ja és una altra cosa, tot i que el problema principal és que les assegurances no les veus fins que no te les trobes, però la roca és molt bona i la dificultat prou lògica.

Tot i que després la intenció era anar a la Bola de la Partió, el vent que bufava ens va fer preferir baixar fins a l'Esquelet, que tenia al cap després que el Mohawk me'n fes venir ganes fa uns quants dies.

El primer llarg, que va pel mig dels arbres, el vam fer caminant i amb bambes, per evitar enfangar-nos els gats. Realment no té massa dificultat, però cal evitar caure.

La xemeneia del segon, en canvi, ens va agradar molt, tot i que a la sortida de la reunió em vaig embolicar una mica massa anant cap a dins. Però un cop agafat el ritme, l'escalada és molt bona. Potser el fet de llegir que en els seus 40 m només hi ha 4 parabolts ens va condicionar una mica..., però després tampoc no els trobes a faltar.

Dalt del cim, ens trobem estranyats, anem sense motxilla i no hi estem gaire acostumats... Un rappel curt pel darrera i corrent cap a can Massana, just a temps de salvar-nos d'un xàfec!