15 d’abr. 2009

Sòria: Pic d'Urbión i Cañon del Río Lobos

El pic d'Urbión és el cim més alt del conjunt de muntanyes que separen les terres de la vall de l'Ebre, de les de la vall del Duero, amb les serres de la Demanda, d'Urbión i Cebollera. Sabíem que hi trobaríem neu, així que vam agafar el piolet i els paraneus, i aprofitant que el dijous sant havia de fer bo, baixant de la serra Cebollera ens vam instal·lar a l'aparcament de la Laguna Negra.

Això de la Laguna Negra és una cosa que costa de creure. M'ho havien explicat, sabia que era un lloc de peregrinació de masses, però fins que no ho vaig veure no ho vaig entendre: centenars de persones pujant a peu els dos quilòmetres de carretera per arribar-hi i fer-s'hi la foto. La majoria, gent que mai de la vida t'hauries imaginat que poguessin tenir cap interès per la muntanya, vestides i calçades com per sortir a fer el vermut del migdia el dia de festa major...

Només per això ja val la pena d'anar-hi!!

Perquè el llac en qüestió és bonic, sobretot ara que encara estava a mig desglaçar, però no deixa de ser un llac més de formació glaciar. Vet aquí la força que tenen les llegendes de llac sense fons, i la visita que hi va fer en Machado fa gairebé cent anys...

A partir d'aquí el camí s'enfila de cop per un fort pendent de neu ben senyalitzat (a sobre), fins que arriba a sobre el llac i ja s'aplana i puja relaxadament fins a sota el cim.

Allà, una petita rampa de neu et deixa a la carena final, i ja només cal seguir la concorreguda traça fins dalt de tot.

Tot i que la pujada és monòtona i curta, el cim és ben bonic. Es troba flanquejat per unes estructures de conglomerats quarsítics molt erosionades, amb una vista sobre la meseta que no deixa de sorprendre als qui no hi estem habituats.

Tal i com es pot veure al mapa, a la baixada vam fer una petita volta per la carena per acabar de conèixer millor aquell país, passant per un lloc on diuen que hi ha les fonts del Duero.

A la tarda vam acabar d'aprofitar el dia fent un recorregut pel Cañon del Río Lobos, un parc natural que protegeix aquesta llarga gorja de 25 quilòmetres de llargada, i on hi fan niu una bona colla de rapinyaires que, com aquests voltors, et fan dubtar sobre qui és l'observat, ells o nosaltres?

Mentre el dijous va fer un dia magnífic, l'endemà ja es va llevar plujós. Un dia gris, humit i molt desgradable.

Just decidir que no passava res i que intentaríem de fer-hi un altre recorregut pel seu extrem més meridional, va començar a nevar amb força. O amb molta força, tot i la modesta alçada de la zona.

Així que, paraigües a la mà i a veure què passava. Almenys vam arribar fins a l'ermita de Sant Bartolomé, construïda per cavallers templaris cap el segle XII en un indret molt especial, abans de girar cua quan ja s'hi tornava a posar.

Tot aquest país és molt agradable per anar-hi a caminar, i vam veure que hi passava un GR, el 86, que circumvala la província amb un recorregut de més de 500 km. Un detall per tenir en compte en un futur.

5 comentaris:

lisu ha dit...

Ja veig que vàreu aprofitar molt bé les vacances, quina enveja!
M´ha fet molta gràcia el cartell que avisa dels precipicis.

Gatsaule ha dit...

Gràcies Lluís! Les vacances amb furgoneta tenen aquest avantatge, que pots anar triant on vas sense haver de tenir res lligat...

gatta ha dit...

Hola Joan, m'ha encantat aquest lloc! M'ho apunto per anar-hi amb la family.

Veig que vau poder disfrutar d'unes bones vacances!

Salutacions!!!

Mingo ha dit...

Ja veig que fas com los gitanos, amb la casa a sobre (quina enveja.

Gatsaule ha dit...

Gatta, per anar a passejar és un lloc genial, no te'l perdis!

Mingo, no t'imagines com en va de bé!