13 d’abr. 2009

La serra Cebollera

La segona parada en la ruta que vam aquests dies per terres castellanes, va ser la serra Cebollera. Reconec que fins que ho vaig veure en el mapa, no m'hi havia fixat mai, i ha estat la sorpresa positiva del viatge.

Amb el nom de Sierra Cebollera es coneix un parc natural situat a la Rioja, però enganxat al nord de la província de Sòria. De fet, l'accés es fa des de la carretera que uneix les dues capitals, Logroño i Sòria.

Es tracta d'una serralada de cims arrodonits i molt extensa, molt poc habitada i plena de boscos increïbles. El microclima que té, amb molta més pluja que les zones veïnes, fa que la major part del sòl estigui recobert de molses, el què li dóna un aire molt centreuropeu.

Dins del parc hi ha una xarxa de camins senyalitzats, que faciliten molt la tasca de conèixer-la als que hi anem per primera vegada. Tot i fer una barreja d'itineraris per intentar fer un bon recorregut ben llarg, vam començar seguint el de l'Achichuelo.

Després vam seguir el de la Cascada i després per la continuació vora el torrent, deixant les marques.

El camí va pujant lentament en direcció als cims més alts, als que no ens plantegem d'arribar per la gran quantitat de neu que encara conserven, seguint un rastre de fites que semblen construïdes amb molt cura.

De camí es nota que és un lloc on no hi va gaire gent, primer ens sorprèn un mascle de cabirol que lladra emprenyat per fer-nos fora, després una femella de cérvol que estava pendent de nosaltres, surt corrents de darrera d'un boix grèvol. És bonic anar trobant fauna mentre camines, i diu moltes coses dels espais que es travessen.

La vegetació és sempre molt boscosa, però a mi em va agradar la seva exhuberància. També la gran quantitat de boix grèvols escampats per tot arreu, i la trista i nua monotonia de les fagedes. Les pinedes i les rouredes completen la colecció de tipologies forestals, de fet, a casa nostra costa veure rouredes tan magnífiques com les que es troben aquí.

Abans de baixar cap a la vall, es passa per una mena de santuari amb el curiós nom de "Ermita de la Virgen de Lomos de Orios", però que em va sembla que no tenia cap mena d'interès, tot i la veneració local.

Segur que el millor moment per tornar-hi serà a la tardor, temps de bolets i de colors. Potser no trigarem gaire temps a tornar-hi!

El recorregut que vam fer us el deixo pintat a sota, i el track al wikiloc.

4 comentaris:

lisu ha dit...

La mà de llocs interessants que veig que no conec! com suggereixes em sembla que cap a la tardor ha de ser fantàstic d'anar-hi.
Gràcies per compartir la descoberta!

Gatsaule ha dit...

Si, la zona és molt interessant. Tranquila i solitària, impossible de descriure amb quatre fotos...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Les descobertes son apassionants.
I hi ha tant per a descobrir!
També d'aquesta en prec nota.
Salutacions.

Gatsaule ha dit...

Apassionants, aquesta és la paraula justa. Tens tota la raó, i quan són inesperades encara ho són més!

Hi tornarem segur, a la tardor allò ha de ser una festa de colors.