Tossal del Coscollet, via dels Germans Millet

La paret SE del Tossal del Coscollet s'aixeca imponent al fons de la solitària vall de Collroig i ja feia massa temps que me la mirava cada vegada que hi passava pel davant. Aquest dissabte, amb en Marc i en Piter, hi hem anat a recòrrer la via dels Germans Millet.

L'aproximació de la via no deixa de ser curiosa, pujant fins al cim amb cotxe per una llarga pista des de Coll de Nargó i baixant després fins al peu de la paret per una canal i un sistema de rappels (a sota, el Marc al segon), tal i com explica fantàsticament el Xavi.

Nosaltres vam pujar-hi a dormir el divendres per anar amb temps i poder gaudir de la sortida de sol sobre la paret (a sobre). La baixada, amb alguna petita errada no forçada, ens va portar un parell d'hores fins que començàvem a escalar.

A partir del croquis de la Guia d'escalades a l'Alt Urgell he muntat una ressenya (a sobre) on es veu clarament el recorregut de la via i la baixada fins al peu de la paret. Tot i que la graduació és generosa, he mantingut els graus originals. Amb aquella roca i aquella exposició, costa de graduar correctament.

La via segueix els primers llargs de la Directa (a sota, el Piter començant), quatre tirades trencades i irregulars on no hi vam trobar absolutament res d'equipament. Ni tan sols a les reunions.

Al cinquè llarg la via se separa de la directa, i ens va costar de trobar el punt exacte on ho fa. Això ens va costar un flanqueig fàcil però espectacular (a sobre), per poder enganxar amb la via (a sota, al sisè llarg, V+).

A la guia de les 100 millors del Pep Soldevila hi trobarem una ressenya molt acurada de la via. Hi trobarem algunes curiositats com un "A0 de l'arbre". Tot i que és evident que pujar per un arbre no és fer A0, si que cal reconèixer que és un pas curiós (a sobre).

Amb aquest pas comença la part dura de la via, amb tres llargs seguits de 6a. Aquí la roca continua força discreta, la verticalitat de la paret es dispara i ja es troba algun clau a la via (a sota, el novè llarg, 6a delicat del Soldevila).

També es comencen a trobar reunions equipades, sempre amb claus majoritàriament casolans (a sobre), però cal reconèixer el mèrit de fer una via així sense cap expansió ni als llargs ni a les reunions.

El desè llarg és el més complicat, roca trencadissa, verticalitat i només dos claus en els 40 metres d'una tirada cotada 6a/6b (a sota, a l'inici del llarg). Aliens i friends obligatoris !

Després d'una tirada de tràmit i molt trencada, i la travessa d'un jardinet, arriba la traca final, dos llargs de 6a que et deixen al cim (a sobre, el Piter iniciant el dotzè llarg i, a sota, arribada a la carena). Almenys el diedre final és molt bo !

En resum una via intensa en una paret força imponent però amb roca massa precària. El millor de la via han estat les vistes sobre Oliana i el pantà, la companyia del trencalòs (a sota) i el fet d'arribar a dalt i trobar-hi el cotxe !