Llop solitari, al Cingle de la To

Després de comprar-me el Makita me'n vaig anar ben cofoi al Cingle per obrir-ne alguna des de dalt, ben lligat i veure de què anava la cosa. Hi havia un pany de paret que m'infonia molt de respecte, sobretot després de veure com havia anat a la Muntanyencs Berguedans anant per sota amb l'espitador....

Reconec que em vaig equivocar, ni el pany de paret era tan difícil ni cal anar des de dalt quan portes un taladro. Però ja se sap que dels errors també se n'aprèn. a més, les bateries donen pel què donen i també hi vaig haver de posar alguns espits.

Al peu de via s'hi accedeix per la feixa, i està marcat amb les lletres LS. A sota he dibuixat el recorregut aproximat.

Tot i les males previsions del temps, veient que en tot el matí no havia caigut ni una gota i que feia un bon solet, aquesta tarda hem fet cas omís de les nuvolades negres (a sobre) que anaven apareixent i hem anat a fer-la amb el Toni. Això si, equipats com si anessim a Yosemite (a sota).

Quan el Toni ha començat el primer llarg, el cel estava ben serè (a sobre). Ha arribat a la reunió i ja es començava a ennuvolar, he pujat jo i ja han començat a caure les primeres gotes.

Veient el què s'acostava per ponent, hem muntat ràpidament un rappel i cap avall. A peu de paret ja plovia amb ganes (a sota).

A la foto de sobre es veu una mica la continuació del segon llarg.

Així que ens ha tocat ficar-ho tot ràpidament a la motxilla, tapar-nos i córrer cap al cotxe (a sobre) abans no ens atrapés el més fort de la tempesta.

Encara ens hem pogut despedir de la paret en una darrera ullada sota la pluja (a sota).