Dels Plecs a l'Ajaguda

Fa temps que tenia ganes d'anar a tastar l'aresta Arcarons dels Plecs del Llibre, és d'aquelles vies que cada vegada que te'n parlen em venen més tremolors només de pensar en anar-hi, i al mateix temps es van incrementant les ganes d'anar-hi.

Aquest diumenge, aprofitant que el Mohawk tenia ganes de fer alguna via llarga "fàcil", on no s'hagués d'arquejar massa els dits, ens hi vam arribar. Semblava que havia de fer bon temps, però ja quan albiràvem el conjunts dels Plecs i el Montgròs des del coll de Musset (a sobre), vam veure que les condicions no serien les ideals.

Començo a pujar i comença a bufar un vent fred i insistent. Em va costar arribar a la primera reunió, de tant en tant m'havia d'aturar a aguantar els forts cops de vent que semblava que m'havien de tirar daltabaix.

Puja en Mohawk (a sobre) ben abrigat i se'l veu animat. Així que continua cap amunt per atacar el temible segon llarg. Ja a la sortida de la reunió, amb un flanqueig delicat cap a la dreta (a sota) va haver d'aguantar alguna ventada forta.

Però mentre negociava el llarg, el vent es va anar incrementant d'una manera força insuportable i tots dos ho passàvem malament. Jo a la reunió pelant-me de fred i, sobretot, ell (a sobre) fent un llarg difícil i molt poc assegurat, arrapant-se a la roca per no caure a cada cop de vent.

Just arribar a la reunió (a sota) ja em feia gestos de tirar avall directament, perquè no ens podíem sentir de cap manera, però tot i tenir els dits gelats vaig voler pujar a veure com era el llarg. La il·lusió per fer la via em deia que potser acabaria afluixant el vent....

I si, vaig trobar que realment és un llarg molt dur, sobretot el darrer tram abans d'arribar a la reunió on et jugues una bona galeta. A més, és una via per escalar amb calma fins i tot de segon, d'aquelles que t'obliguen a assegurar bé cada pas que fas.

Però el vent anava a més i vaig ala reunió totalment convençut de fotre el camp ben de pressa. I amb un sol rappel de 60 m (a sota) vam baixar fins al peu de via, escapant-nos una mica amb la cua entre les banyes. Almenys la sensació que tenia era d'una certa frustració.

A mesura que baixàvem anàvem discutint una mica si podíem fer alguna altra cosa o si era millor anar directament a ofegar les penes. Però passant pel coll de Musset se'ns va acudir que l'Ajaguda seria un bon lloc on fer alguna cosa, ell coneixia una via molt curiosa que puja per la cara est, travessa la roca per un forat i continua per la cara oest, és la via Meteora.

Aquí el vent ja només era aire, així que començo el primer llarg (a sobre), poc complicat fins un flanqueig de V+ que hi ha bans d'entrar a la reunió (a sota podem veure com s'arrapa el Mohawk).
La reunió es fa dins del forat (a sobre), des d'on veiem l'altra costat amb el Faraó al fons. Un petit flanqueig cap a l'esquerra i enfilem el segon llarg, fi i vertical però amb molt bona roca, que crec que és més 6a que V+ (a sota).

Una via maca i realment curiosa.

Després del rappel vam veure una mica més a la dreta una línia nova de xapes, i el Mohawk no se'n va poder estar de provar-la. Un primer llarg molt bo que deu estar al voltant del 6b (fotos) perquè vaig fer algun A0 però no masses, et porta fins a un segon llarg fi i desplomat que jo no vaig intentar però ell l'hi dóna ben bé 7a.

Amb aquestes escalades vam marxar amb una sensació una mica millor, havent tastat l'Arcarons i havent-nos pelat una mica els dits a l'Ajaguda.

A sota deixo unes ressenyes aproximades de les dues vies.