Cingle de la To: reformes a l'esperó Delator

Aquest matí, amb el Jortx, hem tornat al cingle de la To. Ja feia temps que hi teníem deures i, avui ha estat el dia de fer-los.

I és que la segona reunió de l'esperó Delator s'havia de canviar de lloc. Fins ara estava instal·lada en un lloc que feia que el tercer llarg fos molt llarg, i que hi hagués molt fregament. Tal i com es veu a la ressenya (a sobre), ara la via queda molt més directa.

M'ha agradat tornar al Cingle i tornar a tastar la seva roca tan peculiar i adherent, els seus graonets, la seva absoluta tranquilitat.... (a sota, el Jortx al primer llarg).

L'estratègia per al segon llarg ha estat que jo pugés i em passes de llarg la reunió, muntés la nova i, després, el Jortx ja desmuntaria la vella. Tot i anar carregat amb el taladro (a sobre), m'ha agradat molt el llarg, ha quedat molt més lògic i elegant, i no he tingut masses problemes per instal·lar la nova reunió, amb dos parabolts.

Després ha pujat el Jortx (a sota), i ha confirmat les bones sensacions.

Del tercer llarg, des de la reunió només es veu la placa lateral que permet de superar el primer sostre, però ja s'endevina com és tot el què ha d'anar venint, un llarg aeri i bonic, del que ja no podem dir gaire més del que vam comentar en el seu moment.

Com sempre, l'arribada a dalt és una agradable sorpresa, amb la descoberta de tot l'Alt Berguedà, i amb el Pedraforca centrant totes les mirades.

Al costat, la resta de la paret del cingle, ens espera per tornar-hi ben aviat!

Sabia que els aperturistes de la via Dau de Brou havien instal·lat una línea de ràppels, i aquesta vegada hem anat a seguir-la. L'inici és evident, al costat de l'imponent Dau de roca que dóna nom a la via.

Hi ha dues instal·lacions de rappels, un primer de 30 m, ben volat (a sobre), i un segon de 60 m més brut i amb molta vegetació (a sota) que et deixa en un punt on encara cal desgrimpar uns metres.

S'ha d'anar amb compte amb aquest segon rappel, avui les mateixes vibracions de la corda han fet baixar una pedra que ha passat ben a ran del que estava baixant...

En tot cas, no sé si val massa la pena utilitzar aquesta línea de ràppels, m'ha semblat més ràpida la baixada a peu. I més agradable!

Volta entre Oliana i Cambrils

Des de l'ajuntament d'Odèn, fa temps que estan potenciant el senderisme en el seu extens municipi que, per l'est arriba gairebé fins a Sant Llorenç de Morunys i, per l'oest, fins a les portes d'Oliana.

A part d'alguns itineraris més curts o més clàssics, sabia que havien arranjat un camí que, combinant-lo amb el GR 1, permetia de fer una volta per aquestes valls solitàries. I aquest diumenge ha estat el dia d'anar-ho a provar.

Hem sortit d'Oliana després d'esperar que s'acabessin les pluges matineres, cap a la bonica ermita romànica de Sant Just (a sota), seguint el còmode traçat del GR1.

D'aquest tram del GR en diuen el camí històric, i ara ho entenc. Imagino que la riquesa salina de Cambrils hi devia tenir alguna cosa a veure.

La qüestió és que, sense adonar-nos-en, hem arribat a la carena. Allà hem pujat al mirador de Serra Seca, molt ben situat, i que ens ha ajudat a fer-nos una idea d'on érem i del paisatge d'aquest racó de món.

Avui hem continuat el costum de parar-nos a dinar a la fonda, si s'hi escau, i com que a l'hora de dinar érem a Cambrils (hi ha dues fondes, i no sabria dir quina és la millor), ens hi hem quedat a fer un bon àpat.

Després hem pujat mandrosament fins el cim de la carena (a sobre), per anar païnt el dinar mentre gaudiem de la ruta.

De la carena, el camí s'endinsa i travessa tot el caos d'agulles i barrancs de la Móra Comdal, i travessa paratges de somni. Particularment atractiva és aquesta agulla que s'anomena per alguna raó amagada, les Amoroses (a sota).

Aquest segon tram de camí esta ben senyalitzat amb marques blanques, però cal anar alerta en algun punt perdedor i sense sender.

Després de travessar les agulles de la Móra Comdal, cal baixar fins al fons de la vall a buscar la pista. El darrer tram és una ombrívola pujada fins a la carena de la serra de les Canals, per baixar fins a Oliana (a sobre), i acabar els 32 kms de recorregut d'aquesta volta.

Primavera als cingles de la Vall-llobrega

Aquesta tardor passada, mentre m'estava recuperant de la fractura del braç, ja vam fer amb la Clara aquesta volta de la vall de Peguera que passa per la carena dels cingles de Vall-llobrega. Així que aquest dissabte, reposant per l'accident del dijous, podia ser una bona idea per anar a veure com està esclatant la primavera a tot l'Alt Berguedà.

Avui ens hem ajuntat més colla i, a més de la Clara, també han vingut la Queralt, el Toni, la Concepció, el Pep i la Carme.

El dia xafogós no ens ha impedit de gaudir d'un d'aquests paratges solitaris que els berguedans tenim tan a prop de casa, fins i tot amb algunes sorpreses, com aquest aguait amagat entre els pins (a sota), que imaginem deu estar preparat per sorprendre a algun gall fer dels que hi ha per l'obaga.

Després de seguir la llarga carena, el camí ens ha portat molt a prop de Peguera, amb les restes de la seva antiga casa de colònies (a sota), de la que alguns en tenen algun bon record de joventut.

Finalment ens endinsem a la fageda de l'obaga de Nou Comes, que aquests dies està ben engalanada amb el millor vestit primaveral, i sota la seva ombra, retornem fins a Sant Jordi.

Banys de sol frustrats, a la Prenyada

Aquesta tarda, amb el Toni, el Petrus i el Jortx, hem anat a provar aquesta via asolellada. Una via d'aquelles que no se'n parla massa, tot i pujar directe al cim de la Prenyada per un conjunt de plaques ben atractives.

També costa trobar una ressenya actualitzada, i a les que circulen per internet millor no fer-ne gaire cas. Mica a mica n'hem tret l'entrellat.

D'entrada la via té un pas ben cabró. El primer buril està molt alt i, a més, no té xapa, així que una antena tampoc serveix per a res. El Jortx ho ha provat (a sobre), ho ha tornat a provar, s'hi ha posat seriosament i al final ha trobat la manera de xapar-lo. A més, és un cap de burí petit, i les xapes que portàvem hi anàven grans.... Perquè ho donen de V+ si almenys és 6b?

Curiosament a partir d'aquest punt, el llarg està reequipat!

Un llarg molt dret i mantingut, però que tan ell (a sobre) com el Petrus han pujat bé en lliure (a sota), mentre el Toni i jo hem fet el què hem pogut!

El segon ja és una altra cosa, la dificultat baixa i deu quedar sobre el IV+, però perquè augmenti l'adrenalina només hi ha tres assegurances en els seus 40 m..., i una és un vell pont de roca!

A mi aquest m'ha tocat de segon i només he fet que gaudir-lo! Però els primers han tingut molt de mèrit...

Mentre pujava el darrer, veia que els de dalt estaven tancats al forat de la reunió i ningú en sortia. Quan he arribat ho he entès: fotia un vent molt fort i ningú volia sortir a jugar-se-la en una aresta tan poc assegurada i tan ventilada. A part de l'hora, clar! És el problema de sortir de tarda...

Així que hem flanquejat cap al coll, i amb un rappel de 50 m ja érem al camí del vessant nord, de cara a la Mòmia.

Només un petit incident amb una pedra que ha baixat i m'ha picat contra l'espatlla, ens ha enterbolit la tornada. Ja és mala sort, no? Bé, els altres pensen que quina sort.... Sort que sembla que no serà res!

Hi haurem de tornar.

Camí dels Alamalivons, al Solsonès

El mes passat, els Kutres ens anunciaven una nova via que havien obert a la fondalada de Vilamala, un laberint de conglomerats que s'enfonsa sota el coll de Jou, i que segur que tots ens ho hem parat a mirar més d'una vegada, anant al Port del Compte o cap a Odèn.

Almenys jo si que m'ho havia mirat molts cops, endevinant-hi raconades plenes de misteri i llocs solitaris. Tota la fondalada desprèn un aire especial i molt atractiu. Així que just conèixer la via, em van venir moltes ganes d'anar-hi tot sol.

I finalment ho he pogut fer, tot i que la presència d'uns aufranys (a sota) que em tenien controlat, ho ha fet tot una mica menys solitari.

Tan la ressenya com l'aproximació està molt ben explicada en el kutreblog, així que hi afegiré poques coses. Potser la més important és que el camí de baixada, a més de marques grogues, també està pintat de blanc i verd. I que cal agafar el segon torrent la dreta i no el primer.

Però són detalls que se sobreentenen mirant tota la informació del seu blog.

El torrent final és un lloc realment especial, i m'han agafat moltes ganes d'anar algun dia d'anar-ho a recòrrer a peu.

El recorregut de l'escalada és evident, els parabolts daurats es veuen molt bé i estan ben posats, el contrast fa que llavors costi més de trobar els de les reunions, que són grisos, però només cal fixar-s'hi una mica.

El primer llarg (a sobre) es fa molt bé, un únic pas molt vertical fa dubtar una mica, però està tan ben equipat que no hi pateixes gaire. M'ha agradat retrobar-me avui amb l'escalada en solitari, i les seves sensacions úniques. Encara recordo la tècnica, fins i tot la d'aguantar la corda amb gomes d'espàrrecs...

Amb l'ajuda de la motxilla i el company callat he anat fent metres. El segon llarg és molt senzill, i després ve una petita caminada i el tram final, dos llargs de 45 i 15 metres que he empalmat en un de sol. I la corda de 60 m'ha arribar pels pèls!

Aquest darrer llarg és molt bo, sobretot el tram dels còdols gegants, que no sé quin grau té, però la veritat és que m'ha agradat tant quan l'he fet de primer, com quan l'he fet de segon!

Potser el pas més difícil de la via és el darrer, a mi és l'únic que m'ha semblat V de debò, però com que això dels graus és tan relatiu...

Llàstima que sigui tan curta, perquè la via m'ha agradat. Està ben treballada, ben equipada, i la roca no és tan dolenta com podria semblar. I el lloc, clar, és senzillament màgic.

UES, a la cinglera dels Esplovins

L'Alt Urgell és un immens mar de roca, i potser per por de naufragar, molts escaladors eviten anar-hi. Almenys és la sensació que tinc, potser perquè mai he hagut de fer-hi cua. Aquest diumenge mateix, per exemple, no hi havia ningú més en tota la paret, malgrat el bon temps que feia.

Reconec que n'estic lleugerament enamorat i que, de tant en tant, m'agrada tastar-lo. Amb cura i molta humilitat, clar, cadascú té el nivell que té!

A la cinglera dels Esplovins només hi havia anat una vegada, fa molts anys vam intentar la Eder, però ens vam perdre de tal manera que vam haver de rapelar. Així que ahir, amb el Toni, vam anar sobre segur, la UES és una via totalment equipada on es fa difícil de perdre-s'hi. A sobre he deixat l'itinerari aproximat i la precisa ressenya d'en Xavi Grané.

La via està dividida en dos sectors ben diferents, el primer és senzill, trencat i molt divertit, un fart d'escalar sense patir enlloc. Els passos on t'ho has de mirar són puntuals, i tens més la sensació d'estar de festa major que d'estar en mig dels Esplovins.

A sobre veiem al Toni a l'inici del segon llarg i, a sota, en el quart. Les dues imatges donen una bona idea del què són aquests set primers llargs.

En canvi, quan arribes al cim de la petita agulla que tanca la primera part, et trobes al davant tota una altra cosa. Una paret seriosa, on cal donar la talla en els seus vuit llargs (a sota, amb el traçat de la segona part).

El vuitè llarg és bonic i agradable, amb la dificultat cada vegada més alta a mesura que puges cap a la reunió. Tot ha canviat de cop, la roca, més sòlida, la dificultat, més alta i, sobretot, la continuïtat.

El novè ja pica de valent, una sortida dura de V+ (a sobre) et porta al primer tram d'artificial, amb passos molt llargs i curtes sortides en lliure força difícils. Abans de la reunió, s'aplana una mica, però la sortida en lliure té la seva gràcia (a sota).

Personalment, el pas que m'ha costat més ha estat el primer del desè llarg (a sobre). Se surt de la reunió amb un pas estrany i que t'escup cap enfora, amb un roca una mica patinosa, típica de sota un sostre. Però després ja està, estreps, sortida en lliure, uns passos d'A0, una altra sortida fantàstica, i reunió.

I el llarg estrella de la via és l'onzè: 50 metres sostinguts de V+, amb 14 o 15 parabolts, 3 de seguits a l'inici, ben desplomat. Després verticalitat absoluta com si fossim a la Roca dels Arcs, i una roca franca i plena de fissures horitzontals, on cal saber endevinar quines són les bones.

Vam arribar a la reunió ben satisfets, molt suats i amb els braços castigats, però realment val la pena! (a sota, el Toni arribant a la reunió).

Els quatre darrers tornen a ser humans, més difícils del que pensàvem, en cap cas són de tràmit, però es deixen fer bastant bé i et tornen a reconciliar amb l'escalada d'aquesta paret. El dotzè comença fort, però va afluixant, i el tretzè té un pas molt cabró al mig d'un diedre (a sobre), però on un camalot de l'ú també ho solventa ràpidament!

El catorzè també comença amb un diedre, bonic i compacte (a sota), per arribar al terreny fàcil. La sortida no és cap camí, però, sinó un bonic llarg de IV que et deixa un molt bon regust al final de la via.

Llavors ja només cal seguir un laberint de marques blaves (què bé que s'ho va passar el que les va pintar, ens en vam recordar molt d'ell, mentre les seguíem!) fins a l'inici de la ferrada. Amb poc més d'una hora vam tornar a ser a la carretera.

Una via per recordar, quan estem en millor forma hi tornarem i així ho podrem comprovar!