26 d’oct. 2015

GAM a la paret de Diables

La primera vegada que vaig pujar al Cavall Bernat va ser el setembre del 1981 per la Punsola-Reniu, que, per cert, estava en unes condicions lleugerament diferents de les actuals. No havia escalat gaire per Montserrat, i la presència de la paret de Diables em va impressionar força. 34 anys després he trobat la motivació, l'estat de forma i el company per anar-hi. 

Aquest divendres vam agafar festa i vam fer-hi amb el José Manuel. Un dia excel·lent en que escalàvem a l'ombra amb màniga curta. 

Poques coses puc afegir a tot el què ja s'ha dit sobre aquesta imprescindible via, potser que m'agrada molt la ressenya (a sota) del Joan Asin perquè nosaltres també hi vam trobar més V+ del que se sol posar. O potser és que allà al mig, les fissures verticals i poc o gens equipades semblen més dures del compte...
L'aproximació és evident, al final del camí a la dreta veiem la placa i alguns burils, així que ja sabem on som. Un primer llarg que, vist la resta, és dels més fàcils de la via. I això que pica!!
El segon em va sorprendre i posar les piles, tot alhora, perquè és la tònica de la resta de fissures de V de la via. Un llarg poc equipat, vertical i atlètic, que de tant en tant et provoca una suor freda que fa que encara ho trobis més vertical i menys equipat del què realment és. 
El tercer comença amb un artificial que ajuda a guanyar verticalitat, per continuar amb una fissura poc equipada i amb algun pas estrany.

El quart, en canvi, no enganya. Tieso i aeri on cal donar la talla. Sort que les fissures, en general, són força aprofitables per l'autoprotecció, sobretot els aliens i friends entre el 0,5 i l'1.
El cinquè el vaig trobar ben agradable i molt estètic. Un tram curt i fàcil et porta a l'artificial, que comença còmode i continua molt penjat fins arribar sota el gran sostre. Aquí ens va ser molt útil la plaqueta recuperable.
La travessa i el sostre no sabíem si fer-ho en un llarg o en dos, però les ganes de fer la foto amb el Cavall al fons ens va decidir a partir-la, tot i que realment és un llarg molt curt i molt fàcil.

A l'inrevés de quan pujava la Punsola i em mirava Diables, avui em miro el Cavall i als escaladors de la Punsola, que des d'aquí es veu molt espectacular.
Finalment arribem al sostre, que encaro amb respecte. Sobretot perquè normalment quan estic penjat em marejo com un passerell.., però avui passo prou bé, suposo que l'adrenalina hi ajuda!! 
Però si algun tram és clau són els dos llargs següents, sobretot el segon (a sota) que, a més d'aquesta dificultat general entre V i V+ de la majoria, hi afegeix un plus de dificultat i menys possibilitats de protegir-se. 
El desè llarg comença molt dur i lleugerament desplomat, aquí el cansament comença a fer-se notar, els passos atlètics ja no els fem amb tanta alegria!! I després continua per una placa molt aèria i desequipada, però amb una dificultat molt més assequible.

Una llarga aresta de II-IIIº i ja som al cim, cansats, feliços, contents i, sobretot, molt animats!!

3 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona Joan i companyia! quina il.lusió! una via que tots voldríem assaborir.

josep Santasusana Segarra ha dit...

Ja és casualitat que fessim la via l'endemà que vosaltres. Vet aquí que vam trobar la roca tan calenta... Ha, ha, ha! Felicitats!

Gatsaule ha dit...

Gràcies, Jaume!! No descarto repetir-la un altre any, així que ja ho saps!!

Ei, Pep, us la vam deixar ben a punt!! Felicitats a vosaltres, també, és una via molt bona!