Divendres passat, a la tarda, vam anar amb l'Albert al Cavall Bernat, per la Normal, una via que ja coneixia de l'any 2008 però que no fa gens de mandra de repetir. El motiu era doble, per una part l'Albert no hi havia pujat mai, al Cavall, i ja tocava!
Per l'altra, que a l'octubre del 1935, fa just 80 anys (de fet, exactament els farà el dia 27) que en Boix, Costa i Balaguer en van fer la primera i sonada ascensió.
Així que deixem el cotxe al peu de la canal del Pou del Gat i enfilem a buscar la canal del Cavall.
La sorpresa va ser veure que, des de la darrera vegada que hi havia passat, a la canal hi han instal·lat nous trams de corda fixa de gran diàmetre. Ara pujar-hi és molt més ràpid i senzill, tot i que perdi aquell punt de romanticisme tràgic que tenia abans...
Grimpem fins a l'alzina i ens encordem. Recordava que el flanqueig picava i veig que en això la memòria selectiva no s'equivoca! Uns passos que ràpidament ens posen en situació. Costa imaginar com van fer aquest pas 80 anys enrere.
La continuació després ja és més agraïda, pujant pel diedre/placa farcit de grans escàrpies i amb les preses lleugerament patinoses. Al mig hi ha un tram on un friend mitjà no sobra...
Tot i que vam començar en màniga curta, ja sabem com les gasta el vent al Cavall, i aquest cop va venir puntual acompanyat de boires que ens van fer abrigar de pressa.
Per l'altra, que a l'octubre del 1935, fa just 80 anys (de fet, exactament els farà el dia 27) que en Boix, Costa i Balaguer en van fer la primera i sonada ascensió.
Així que deixem el cotxe al peu de la canal del Pou del Gat i enfilem a buscar la canal del Cavall.
La sorpresa va ser veure que, des de la darrera vegada que hi havia passat, a la canal hi han instal·lat nous trams de corda fixa de gran diàmetre. Ara pujar-hi és molt més ràpid i senzill, tot i que perdi aquell punt de romanticisme tràgic que tenia abans...
Grimpem fins a l'alzina i ens encordem. Recordava que el flanqueig picava i veig que en això la memòria selectiva no s'equivoca! Uns passos que ràpidament ens posen en situació. Costa imaginar com van fer aquest pas 80 anys enrere.
La continuació després ja és més agraïda, pujant pel diedre/placa farcit de grans escàrpies i amb les preses lleugerament patinoses. Al mig hi ha un tram on un friend mitjà no sobra...
Tot i que vam començar en màniga curta, ja sabem com les gasta el vent al Cavall, i aquest cop va venir puntual acompanyat de boires que ens van fer abrigar de pressa.
Així que fem la foto de cim amb el temps just de recordar als que van pujar per aquí fa 80 anys sense saber què hi trobarien..., i tirem avall amb el temps just d'arribar de fosc al cotxe, amb aquella sensació tan collonuda d'haver viscut una tarda intensa!
4 comentaris:
jeje, el vent al Cavall.... recordo fer la Xavi Rabat amb calça curta i samarreta sense mànegues al setembre/octubre... a l'endemà era a 39ºC de febre... pa'xulo menda!
...i la normal toca fer-la en família (la vaig fer a inicis dels '80):la Isa ha fet la Punsola, però l'Ona s'ha d'estrenar!
PD.- L'Ona es ara al dic sec: fins que no li treguin el guix del peu, "naranjas de la china"
Molt be Joan! una clàssica que sempre fa il.lusió fer.
Molt oportú el record de l'efemèrides. I la veritat és que em fa posar els pèls de punta aquella primera, que el material dels anys cinquantes que jo he conegut no era gaire millor...
A més, aquells pioners van desmentir "la maledicció" que deien del Cavall Bernat, he, he..
Karles, a Montserrat el vent sempre enganya, no hi ha manera... Mira que ho sabem, però de tant en tant pillem!!
Jaume, si que en fa d'il·lusió, sobretot acompanyant-hi a algú que encara no hi ha estat!
Xiruquero, personalment puc desmentir que hi hagi cap maledicció, és la setena vegada que hi pujo i no he notat mai cap diferència..., però sempre que hi vaig hi penso!!
Publica un comentari a l'entrada