11 de febr. 2013

Maduritas calientes, a Rúbies

Tot i que ho deien, que aquest dissabte seria un dels dies freds de l'hivern, amb el Jortx ens vam animar a anar cap a Rúbies. Imaginàvem una escalada assolellada i prou càlida, en aquesta paret tan idíl·lica situada damunt del poble abandonat de Rúbies.

Portàvem diverses ressenyes amb la idea d'aprofitar la llarga aproximació amb cotxe per la pista, però al final el fred ens en va fer fora i només vam poder pujar per la Maduritas (a sobre, la bona ressenya dels Escalatroncs).

La via no és gaire difícil de trobar, ja que quan el camí topa amb la paret, de seguida veiem la cinta del primer pont de roca, i llavors el símbol i les inicials MC. El problema és el fred que fa, tot i el sol, corre una mica d'aire que no ajuda gaire.

Però el dia és bonic i em toca començar. Uns primers passos més durs donen pas a una escalada molt agradable, vertical però amb bones preses, equipada per no patir. Però m'he de parar diversos cops a escalfar-me els dits, a fora hi toca el sol, però les fissures són gèlides!
A la primera reunió circula un aire encara més fi i em refredo molt de pressa mentre puja el Jortx, tot i els guants. I els peus em queden mig insensibles..... Per sort, pujant et vas escalfant els peus, a mesura que se't refreden els dits! Aquest segon llarg és de l'estil del primer, però amb una fissura més dura abans de la reunió on cal posar-s'hi bé!

Almenys la segona reunió està en un clot on hi h un microclima una mica més agradable, i ens hi estem una estona a refer-nos! Tiro cap amunt per un llarg que és una meravella, un tip de gaudir sense patir, tot i que aquí els parabolts estan lluny, a les fissures els aliens entren molt bé. 
El darrer llarg comença amb un petit flanqueig a l'esquerra, per continuar cap amunt, travessant un parell de desploms. El primer (a sota) és el més difícil, tot i que les preses de mans són força bones. El segon és més senzill, i es passa molt millor pujant cap a la dreta fins que pots agafar una bona sabina!

Llàstima que aquí l'aire torna a circular....
Arribem contents a dalt, amb una bona perspectiva del Pirineu nevat (a sota, el Cadí) i moltes ganes d'escalfar-nos. Així que decidim que per avui ja n'hi ha prou, i que ja hi tornarem un altre dia!! A més, estem contents per la via, molt bona i distreta, malgrat el fred.

Després, tot fent la cervesa a Vilanova veiem que el dia s'ennuvola..., i ens felicitem de la decisió presa!

5 comentaris:

Eduard ha dit...

Hola Joan, l'enllaç que en teoria apunta a Escalatroncs està apuntant a una altra banda una mica més compromesa. Al loro!!

Salut!

Jaumegrimp ha dit...

Quina llàstima de fred, que la via és per disfrutar-la, ara la cara que fas a la darrera foto ja mostra que malgrat el fred t'ho vas passar molt be!

Lo Gall ha dit...

Hola Gatsaule. Es d'agrair que a la gent li agradi una via on hi has treballat. Va ser de les primeres (em sembla que la quarta) en aquest pany de paret. No pensabam pas que tindria tant d'exit i molt menys que se'n hi obririen unes mes. Estic d'acord que el tercer llarg es orgasmic tot i que les assegurances allunyen, es que no teniem mes parabolts i els varem repartir per metres. Una abraçada.
LO SERGI

Mingo ha dit...

Enhorabona Joan la via a mi em va agradar molt sobretot, els primers llargs.
Salut

Gatsaule ha dit...

Gràcies, Eduard, ja ho vaig arreglar. Però és que amb aquest nom de via, quan entres al cercador, et surt cada cosa.... I agraït per poder utilitzar les teves ressenyes!

Jaume, tot i el fred la vam gaudir, però se'ns van passar les ganes de fer-ne una altra!

Gall, felicitats per la via, és genial!! I del tercer llarg res a dir, jo els poso més lluny els bolts.....

Mingo, doncs a mi em va agradar tota! Fins i tot els bombos de dalt!