Amanita, el retorn a Canalda

Amb la calor, tornen les ganes de tocar roca, així que amb el José Manuel tornem a quedar i anem a Canalda, que hi tenim feina pendent de fa temps. Dissabte ens decidim per la via Amanita, una bona ressenya dels Escalatroncs ens anima a provar-la.

Es diu de l'Amanita que és de les vies assequibles de la paret, tot i ser una via totalment canaldera. Començo jo, i ben aviat m'ho trobo. El primer llarg no és difícil, però no he vist la primera xapa i he hagut de fer tota la primera part sense cap assegurança....

La roca és una mica dubtosa en alguns punts, i no he pogut posar res en tot el flanqueig. És un lloc per no caure. Abans de la primera reunió, un altre pas estrany que puc protegir amb un tricam negre (a sota).

Almenys el segon llarg ho compensa una mica, la roca és molt bona, hi ha més espits, i una bona fissura a l'esquerra permet de protegit al gust en els trams complicats.

Darrera nostre s'afegeix una altra cordada, això que no sembla que hi hagi més escaladors a la paret, deu ser l'efecte Escalatroncs!

El tercer és un llarg de navegació i poca dificultat, però cal tenir el cap fred i no cometre errors, que en alguns punts la roca no és massa bona. L'arribada a la reunió és peculiar i em costa de trobar, cal arribar fins a una sabiuna i llavors flanquejar uns metres a la dreta, en baixada.

El quart, en canvi, no té res a veure. Un llarg totalment horitzontal, amb un únic pas més espectacular que difícil (a sota).

Costa de saber com muntar la quarta reunió, nosaltres la compartim entre un arbre i un pont de roca. En tot cas, l'inici del cinquè és el pas més compromès de la via, sobretot abans de posar el friend que el protegeix. Després, un flanqueig herbós porta al peu del llarg més dur.

Mentre estem començant el sisè, sentim un terrabastall i sembla que la muntanya ens caigui a sobre, però només és un voltor que estava covant en un niu que hi ha al repla immediatament superior. El voltor es queda volant a prop i esperant per tornar-hi. Quan passo pel costat veig que hi té un ou.

Alerta a futurs escaladors, que quan hi hagi el pollet els voltors no són tan pacífics i la via passa pel mateix niu....

Aquest llarg està bastant equipat, però el trams de V+ són atlètic i obligats (a sota). Abans de la reunió, uns passos d'artificial que es passen millor amb un estrep, i una bonica sortida en lliure.

El darrer ja ens deixa a les feixes de dalt, després d'un flanqueig "panoràmic" (a sobre, la cordada de darrera en aquest punt, vistos des de la carretera), i un pas puntual a l'alçada de la tercera xapa del llarg, que a mi m'ha semblat un bon V.

Per baixar, només cal pujar fins una alsina, per flanquejar després per unes cornises poc evidents fins que mica a mica el camí es fa evident, i llavors seguint les fites s'arriba a baix sense problemes.

Una via realment interessant, on cal anar-hi amb el cap fred, després d'haver deixat els nervis a la tauleta de nit!