Jardí botànic, a la serra de Busa.

Amb el Toni hem tornat a escapar-no cap a la serra de Busa, encara que avui la via no ha estat tan encertada com altres dies.... De fet, mirant i remirant només hem sabut trobar la ressenya d'un altre habitual de la zona, l'Edunz, que he deixat a sota perquè està molt ben feta.

Només alguns apunts. Cal canviar a la descripcióde l'aproximació quan parla de deixar el cotxe 100 m després d'unes runes, ara són 100 m després d'una casa nova. L'altre és més relatiu, i fa referència al tram de V+ del quart llarg, que a nosaltres ens ha semblat més difícil que això. Però potser és que la roca no mata...., o pot acabar fent-ho!

El que si que fa aquesta via és fer honor al seu nom, encara que sigui un jardí botànic una mica monòton, sempre vas trobant les mateixes espècies: sabines, argelagues, algun boix, plantes herbàcies que se't fiquen al nas....

Després d'una curta pujada arribem a peu de via, i allà tenim dues opcions. Ens mirem bé l'entrada directa, però afortunadament optem per entrar lateralment. Penso que és molt més aconsellable, perquè així no tires damunt del company tot el que cau mentre escales, i tots dos estem més tranquils.

Les dificultats del primer llarg, pel que fa al grau, es concentren en la bona fissura que es veu a la foto de sobre, fins arribar a l'alzina. Després venen les altres dificultats, que consisteixen en travessar la pròpia alzina i diverses sabines. Sobretot la darrera, just abans de la reunió, que és la que té més gràcia!

El segon llarg potser és que ens va agradar més, sobretot perquè és escalada pura i dura. Després d'una sortida en diedre herbaci, on pots posar alguna peça grossa (els camalots del 3 i del 4 els vam utilitzar a gairebé tots els llargs), cal fer un bonic flanqueig per una placa vertical i compacta. Al bell mig, una fisura permet de protegir-se i acabar d'arribar a l'esperó.

L'esperó és molt aeri, la roca és bona i està ben protegit, és com una anècdota del què és la resta de la via.

El tercer llarg és molt curt, i suposo que es podria enllaçar amb l'anterior. Però si la via ja és poc fotogènica, llavors ja es perdrien totes les opcions de fer alguna foto interessant! I també suposo que llavors la corda tindria força fregament.

El quart i darrer, és possiblemente el més dur i obligat de la via. Un llarg de navegació, on cal una mica de nas per trobar el recorregut i amb la roca de qualitat força variable. Combina trams de fissura ben protegibles, amb trams de roca compacta o terrosa on no es pot posar res.

Per sortir-ne, cal flanquejar a l'esquerra travessant una incòmoda sabina, i pujar per una placa plena de molsa, però ja més fàcil.

En aquest cas, arribar al pla de Busa va ser una alegria més gran que en altres vies! Suposo que si la via es fes més guanyaria molts punts, però ara està plena de mates i escales amb la sensació d'haver oblidat l'eina d'esporgar, amb una roca que només és bona a estones. Te la sort que es pot protegir bastant bé, i que les reunions solen estar fora de la línia de tir de tot el que fa baixar el que puja davant! Això si, porteu cintes pels arbres i friends grossos, nosaltres no vam utilitzar ni els tascons ni els aliens, i el més petit que vam posar va ser el camalot de l'1.

Una via que et deixa una sensació estranya, de gust agredolç, molt poc domesticada i d'on en surts ben esgarrinxat. Una via per escaladors enamorats de Busa i que els hi agradi de fer el mico per les sabines!