16 de gen. 2012

Dent d'Orlú, corredor nord-oest

Tot i la sequedat d'aquest hivern, amb el Toni ja començàvem a tenir ganes d'agafar els piolets, així que dissabte vam anar a veure com estava la neu i si éren certes les històries que explicaven que, allà on n'hi havia, estava dura com una pedra.

Com que a prop no n'hi ha gaire, vam anar una mica més cap al nord, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Tot i que això no ho vam poder comprovar perquè són francesos, i ja sabem com són els francesos, si que hi ha molta més neu.

De fet, sembla un moment idoni per pujar a la Dent, ara. Amb cotxe s'arriba fins a menys d'un quilòmetre de l'aparcament, i al bosc la neu no està malament i hi ha traça. Així que l'aproximació no surt gaire cara.
Vam acostar-nos-hi força refiats. Portàvem una ressenya que parlava de pendents suaus i vam tirar amunt sense assegurar-nos. 

Ben aviat vam ensopegar amb un sector més estret i ple de gel que ens va fer picar una mica, però era de prou bona qualitat i no vam patir-hi massa. Però el pendent cada cop s'anava enfilant més i ens vam trobar abans del tram de nerets amb una cara de dir: "No ens hauríem d'haver assegurat?"
Però els nerets no es veien malament i vam continuar pujant sense treure la corda. Sabíem que feia poc havia pujat un gavatxo en solitari i això ens donava confiança.

Després arribes desseguida a la canal final. Aquí la ressenya també ens va enganyar una mica, sobretot perquè a la part de baix el pendent és més suau. Però ben aviat ens trobem en que la neu és cada cop més dura i el pendent més fort.
El tram final es posa realment dret, i la neu desapareix sota d'una gruixuda crosta de gel o neu reglaçada, on amb prou feines aconseguim clavar les puntes dels grampons.

Però tot el què és bo s'acaba, i arribem a la cresta final on podem gaudir de l'escalfor del sol, que encara no havíem vist en tot el matí. Del cim ens en separa una cresta preciosa, aèria i penjada, però amb una neu molt bona que tan aviat s'enfonsa com la trobem reglaçada.
Pels volts de la una del migdia arribem al cim en un dia espaterrant. Allà mengem alguna cosa enmig de la solitud més intensa. 

Fins que atret per la curiositat d'anar a veure què és allò que es mou allà dalt, apareix de sobte un trencalòs que ens fa unes quantes passades ben a prop per tal d'assegurar-se que no som comestibles!!
Mirant al voltant, ens sorprenen els contrastos entre els diferents vessants de les muntanyes. Si mirem cap al nord, veiem els vessants pelats de les cares sud. Si mirem cap al sud, al fons pareixen les muntanyes que ens són més properes i on la mancança de neu és general.

Però davant nostre apareixen alguns cims secundaris, com el de la fotografia de sobre, amb la neu enganxada com si fóssim als Andes!

Mica a mica baixem per la via normal, convertida en una pala completament gelada, i on anem molt amb compte de no ensopegar amb els grampons. Seria gairebé impossible parar una caiguda en aquestes condicions!

Ens aturem a mirar la cara est (a sota), amagada sota una capa de neu que gairebé no deixa veure la roca, i ens dirigim cap al bosc per retrobar els nostres passos del matí.

Per arribar al peu de la canal hi ha diverses possibilitats. Després d'haver-hi estat, el més recomanable és pujar per la via normal i després flanquejar a buscar el peu de la canal. Però nosaltres vam anar seguint unes traces que hi pujaven directament, i no sé si vam fer bé. En tot cas, al Wikiloc he deixat el track del recorregut.

5 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em permetràs que després de quedar bocabadat amb la bellesa estremidora de les imatges et faci una pregunta "tonta": en aquestes condicions, i no estant assegurat, et treus un guant per fotografiar?
De la Provença a l'Arieja: no deixes res per verd!

Mingo ha dit...

Fa molt bona pinta aquest corredor, enhorabona als dos per l'escalada.
El vau fer en el dia?. Me l'apunto a veure si estreno les eines que s'omplen de pols a l'armari

Jaumegrimp ha dit...

Imponent corredor! veig que la poca neu que hi ha és ben gelada, almenys no vau haber de patir pel perill d'allaus. Amb aquesta neu tan glaçada deuria ser "divertit" baixar per la normal!!

Montse Molano ha dit...

Ei, bona activitat oi! Jo vaig estar per finals d'any i com canvia la cosa, això és lo que té la neu.
Justament fa poc pensava que pot ser ara l'aproximació seria més llarga a causa de les gelades i resulta que és a l'inrevés.
Com el tema dels nerets, on nosaltres vam fer dos llargs bastant patètics i vosaltres ok, i arribar al collet fi del corredor a peu de l'aresta W que ho vam fer per una suau pendent... bé, el que no canvia gaire és la vibrant baixada.
Ah, també em vaig fixar en la fantàstica muntanya andina, és difícil que s'escapi als ulls.
Salut i bona feina.

Gatsaule ha dit...

Xiruquero, sempre em deixes bé, això no pot ser!! La veritat és que faig les fotos amb els guants posats i, en alguns casos, de pressa i corrents!

Mingo, és molt bo i més intressant del que diu la ressenya. Ens va sorprendre favorablement.

Jaume, vam passar més por baixant per la normal que pujant el corredor..... Però la veritat és que el lloc s'ho val!

Montse, ja ho he vist i, sembla que haguem fet dues coses diferents! Tens raó, és la gràcia dels pendents nevats i la seva transformació constant.

Ara a veure com evoluciona aquest hivern tan estrany!!