23 de gen. 2012

Jardí botànic, a la serra de Busa.

Amb el Toni hem tornat a escapar-no cap a la serra de Busa, encara que avui la via no ha estat tan encertada com altres dies.... De fet, mirant i remirant només hem sabut trobar la ressenya d'un altre habitual de la zona, l'Edunz, que he deixat a sota perquè està molt ben feta.

Només alguns apunts. Cal canviar a la descripcióde l'aproximació quan parla de deixar el cotxe 100 m després d'unes runes, ara són 100 m després d'una casa nova. L'altre és més relatiu, i fa referència al tram de V+ del quart llarg, que a nosaltres ens ha semblat més difícil que això. Però potser és que la roca no mata...., o pot acabar fent-ho!

El que si que fa aquesta via és fer honor al seu nom, encara que sigui un jardí botànic una mica monòton, sempre vas trobant les mateixes espècies: sabines, argelagues, algun boix, plantes herbàcies que se't fiquen al nas....
Després d'una curta pujada arribem a peu de via, i allà tenim dues opcions. Ens mirem bé l'entrada directa, però afortunadament optem per entrar lateralment. Penso que és molt més aconsellable, perquè així no tires damunt del company tot el que cau mentre escales, i tots dos estem més tranquils.

Les dificultats del primer llarg, pel que fa al grau, es concentren en la bona fissura que es veu a la foto de sobre, fins arribar a l'alzina. Després venen les altres dificultats, que consisteixen en travessar la pròpia alzina i diverses sabines. Sobretot la darrera, just abans de la reunió, que és la que té més gràcia!
El segon llarg potser és que ens va agradar més, sobretot perquè és escalada pura i dura. Després d'una sortida en diedre herbaci, on pots posar alguna peça grossa (els camalots del 3 i del 4 els vam utilitzar a gairebé tots els llargs), cal fer un bonic flanqueig per una placa vertical i compacta. Al bell mig, una fisura permet de protegir-se i acabar d'arribar a l'esperó.

L'esperó és molt aeri, la roca és bona i està ben protegit, és com una anècdota del què és la resta de la via.
El tercer llarg és molt curt, i suposo que es podria enllaçar amb l'anterior. Però si la via ja és poc fotogènica, llavors ja es perdrien totes les opcions de fer alguna foto interessant! I també suposo que llavors la corda tindria força fregament.

El quart i darrer, és possiblemente el més dur i obligat de la via. Un llarg de navegació, on cal una mica de nas per trobar el recorregut i amb la roca de qualitat força variable. Combina trams de fissura ben protegibles, amb trams de roca compacta o terrosa on no es pot posar res.

Per sortir-ne, cal flanquejar a l'esquerra travessant una incòmoda sabina, i pujar per una placa plena de molsa, però ja més fàcil.
En aquest cas, arribar al pla de Busa va ser una alegria més gran que en altres vies! Suposo que si la via es fes més guanyaria molts punts, però ara està plena de mates i escales amb la sensació d'haver oblidat l'eina d'esporgar, amb una roca que només és bona a estones. Te la sort que es pot protegir bastant bé, i que les reunions solen estar fora de la línia de tir de tot el que fa baixar el que puja davant! Això si, porteu cintes pels arbres i friends grossos, nosaltres no vam utilitzar ni els tascons ni els aliens, i el més petit que vam posar va ser el camalot de l'1.

Una via que et deixa una sensació estranya, de gust agredolç, molt poc domesticada i d'on en surts ben esgarrinxat. Una via per escaladors enamorats de Busa i que els hi agradi de fer el mico per les sabines!

10 comentaris:

Mohawk ha dit...

Esperem que la de dissabte millori!!

Ens veurem, no?

Jaumegrimp ha dit...

Veus Joan com va bé anar a Sant Llorenç del Munt? ara no trobes tan dolenta aquesta roca juajuajua!!!
Veig que tal i com ho expliques us va fer suar!
Enhorabona.

Xavi ha dit...

Vaja, via per a col·leccionistes, aquesta no cal anar-la a fer.

Llorenç ha dit...

Bona! ja fa temps que volta aquesta per la furgoneta...i no hi ha manera d'anar-hi...ara amb la teva piada i les teves valoracions...je je je...es un bon moment! Busa estira!

Montse Molano ha dit...

Molt bona la descripció de l'escalada!

Mingo ha dit...

Ja veig que et vaig fer agafar ganes. Ara que Busa és especial, malgrat la via pel que expliques no és de l'altre mon; la llum, la verticalitat el fan un lloc molt atractiu.
salut

edunz ha dit...

bona escalada joan, i als lectors varis jo us diria... aneu i descobriu-ho per vosaltres mateixos! a mi en canvi em va sembla una molt bona via, amb tots els ingredients d'una escalada amb majúscules, entorn, diàleg, sinceritat... a una via senzilla i sense pretencions de les cingleres de busa que fa dos dies estaven oblidades per tothom.. i ja se saps, a acaronar la roca allà on no es tan bona! vinga, que no tot han de ser vies equipades per compensar el rocam
.. defujo de les etiquetes

Gatsaule ha dit...

Mohawk, doncs jo també ho espero! Però el tram d'esperó la roca era molt bona....

Jaume, no és només la roca, si no la combinació amb la vegetació...., ufff!

Xavi, a tu potser t'agradaria, però la definició és aquesta: per coleccionistes romàntics!

Llorenç, aniria bé la teva opinió per desempatar....

Montse, si però alerta, eh!

Mingo, realment Busa te un atractiu increïble, per això hi vaig tan sovint! Si algun cop hi vas, ja diràs què et sembla!

Edu, nosaltres vam anar-hi seguint la teva ressenya i sabent el pa que hi donen. Però diria que entre la teva escalada i la nostra, les runes s'han convertit en una casa, la vegetació ha crescut, i potser no ha passat ningú més per la via!

No m'he queixat gens de l'equipament, si precisament és una via que la pots cosir..., però entre la roca i les mates, què vols que et digui!

Montse Molano ha dit...

Bé, havia dit bona en un altre sentit, en el d'una distreta descripció per les característiques de la via.
Amunt i força!

edunz ha dit...

la diversitat d'opinions està molt bé, i que les escalades transmetin sensacions diferents també, així cadascú troba el seu lloc. El comentari de l'equipament era un comentari en genèric, una mica una tendència que sembla imposar-se per poder classificar una via com a recomanable..
endavant i bones escalades!