Esperó Nan, a la serra de Busa

Aquest dissabte ha estat un dia de retorns, he tornat a Busa i he tornat a deixar-me enredar.... El Mohawk i el Jortx tenien moltes ganes d'anar a pujar l'esperó Nan, situat molt a la vora del Jardí botànic, el que em feia pensar que potser la roca no era tan bona com els hi havien venut.

Però per altra banda, tenia ganes de tornar a fer-ne alguna amb ells, així que m'hi vaig apuntar. L'esperó es veia una via curta i ràpida, ideal per un dia fred i rúfol, com el que va fer dissabte.

L'aproximació és molt ràpida, deixem al cotxe gairebé a la vertical de l'esperó, i en poc més de 5 minuts ja estem a peu de via. De fet, no és massa aconsellable deixar-lo a la vertical estricte, més que res per les coses que van caient cap avall....

Esperant que ben aviat ens toqui el sol, el Mohawk s'apunta voluntari per fer el primer. Un parell de metres de terra poc compactada donen pas a un sostre que s'entesta a fer en lliure, i això que amb un parell de tibades es passa sense problemes! 

Però després ve una placa genial, de roca molt bona i preses franques, que es deixa pujar força bé tot i la verticalitat del tram. El llarg acaba amb un tram putrefacte abans de la reunió, però anant de segon la cosa es veu d'una altra manera!

Llàstima de la boira, perquè l'escalada és molt aèria i amb bon ambient!

A la reunió ens quedem tremolant de fred mentre el Jortx prova el segon. I ho prova amb ganes, però alguna presa que se l'hi esmuny avall se les emporta! 

Quan em toca, comprovo com, després d'un primer tram d'A0 bastant senzill, ve una planxa duríssima i sostinguda, on xapes a la vora d'un sostre i llavors cal anar d'excursió fins a la reunió. Què fort que puja el jovent....

Darrera, el Mohawk mica a mica va superant els trams en lliure, tot i el fred que fot. Sembla que el llarg li ha agradat.

El darrer em toca a mi. Començo a pujar pendent de la roca, però encara és prou bona. Sobretot al tros de 6b, que faig amb algun A0 de suport. Després ja és anar fins dalt intentant que no s'arrenqui cap presa, que et jugues una bona castanya. Res de nou en aquest paret!

Al final encara ha sortit una escalada, que al matí quan plovia no pensava que fos possible! Una via dura, equipada (només vam posa un tricam petit a la darrera tirada), curta però intensa, que amb bon temps segur que es viu d'una altra manera!

I amb un retorn molt còmode per les escales de Busa, cap a Orriols i el cotxe.