El Faraó, Desig de sol

Després de dues setmanes llargues pels Alps, que no hi ha manera de poder explicar amb calma, aquest dissabte hem sortit amb el Petrus a Montserrat. Ell sortia d'una lesió xungota, d'aquelles que no saps d'on venen ni perquè no marxen, i volia fer alguna via de tibar poc. 

I el Faraó és d'aquells cims montserratins que sempre et mires, perquè es veu de tot arreu, però que costa prendre la decisió d'anar-hi. L'aproximació no és senzilla i la relació escalar/caminar és baixa, però com que només disposàvem del matí ens hi vam acostar.

Per arribar-hi, el Petrus descriu molt bé com ho vam fer nosaltres, així que no ho repetiré. Em va tocar a mi de començar, veig un parabolt molt alt i, després d'uns metres delicats a l'inici, ben aviat la paret es tomba i arribo amb facilitat a la reunió intermèdia.

Uns passos més drets, assegurats amb un parell més de parabolts, em deixen al peu del sostre. El primer tram era de roca una mica delicada, però els darrers metres ja és immillorable, i seguirà així fins el cim.

El segon llarg és un gran bombo montserratí, ben assegurat amb parabolts. Traiem els estreps, i cap amunt. La sortida són 3 o 4 metres de flanqueig cap a la reunió que no passen de Vº.

El tercer llarg és el més difícil, sobretot la sortida de la reunió que m'agafa en fred (a sobre). Després, afluixa una mica fins un tram curt de 6a, on hi ha dos parabolts molt juntets. A partir d'aquí, cada cop és més fàcil fins arribar a la reunió.

Puja en Petrus la mar de bé, ningú diria que gairebé no ha pogut escalar en tot l'any!!

Llavors ja només queda un darrer llarg molt senzill, però sense cap assegurança fins el cim. Una baga en un arbret i un tricam a la fissura final és tot el que podem posar.

Després un rappel curt, i una desgrimpada aèria ens deixen a la canal, per on baixem de pressa i corrents entremig dels arítjols, que a les 2 vull ser a casa.....