18 d’oct. 2011

Via Alpina 2011, de Scharnitz (Tirol) a Oberstdorf (Baviera).

Aquest passat mes de setembre, vam tornar a la Via Alpina amb la Clara. Ha estat el tercer tram que fem d'aquest gran projecte de travessa de l'arc alpí, que vam iniciar a Trieste, travessant Eslovènia i el sud de la Carintia, i que vam continuar fa un parell d'anys per les Dolomites i el Tirol.

Llavors ens vam quedar molt a prop de la frontera entre el Tirol i Baviera, a Scharnitz, que és on hem reprès el recorregut aquest any.
Aquest cop ha estat un recorregut curt, només 7 etapes que hem fet en 6 dies, perquè a part de fer travessa, també volíem estar uns quants dies coneixent el Tirol del sud.

El primer dia, que vam pujar fins el Meilerhütte, va ser el més dur. No només per ser el primer, si no perquè tenia més de 2.000 metres de desnivell. Per altra banda, això volia dir que llavors els altres dies serien més fàcils....

Després de travessar el Hoher sattel i una colla de pobles típicament tirolesos, venia la forta pujada al refugi (a sota), al bell mig del massís del Wetterstein.
El segon dia ens endinsem ja en territori alemany per anar cap a l'altiplà del Zugspitze, on ens quedarem a passar la nit al Knorrhütte.

Aquí nosaltres comptàvem en estar tranquils, però ens trobem amb un refugi molt gran i gairebé ple. El fet d'estar sota mateix del cim més alt d'Alemanya, accessible fàcilment en telefèric, fa que molta gent faci una bonica ruta circular que també aprofita les grans facilitats que tenen en aquells països en relació als transports públics.

Sobta veure com és l'organització germànica dels refugis quan estan plens i què bé que funcionen. I això que per sopar no hi ha menú, si no carta.....
Tot l'altiplà de la Zugspitze és una raconada especial, com un desert calcari presidit de grans parets i amb molt poca vegetació. Nosaltres, al tercer dia, el travessem per un camí gairebé pla fins al coll de Gatterl, on tornem a entrar al Tirol.
El paisatge és realment bonic, com una mena de Pirineu net i endreçat, amb camins exquisits que ens porten fins a sota de la gran paret del Wetterwand.
Aquest serà el darrer dia de caminar pel Wetterstein, però encara ens queda pujar al Coburger hütte, damunt del deliciós Seebensee (a sobre), un llac de postal.

Avui ens quedarem al poble d'Erhwald, on travessem una mena de bosc màgic, com els dels contes,  abans d'arribar-hi.
Tot deixant enrere el Wetterstein, entrem als Alps de Lech. En un paisatge més forestal, deixem enrere el poblet de Weisaenbach am Lech i travessem el riu per una llarga passera.

El Lech és un riu peculiar perquè té grans crescudes i no han estat capaços de fer-hi res per evitar-les. Mentre caminem per la vora veiem les restes de tot d'obres d'enginyeria que han intentat sense èxit de controlar-lo. Finalment, s'han hagut de doblegar a la seva força i ara tota la llera del riu és un espai natural protegit. Diuen que és un dels darrers trams de gran riu salvatge d'Europa.

Després pugem per la vall de Schwarzwasser, per acostar-nos al massís de l'Allgäu.
Al coll de Bockkarscharte tornem a entrar a Alemanya. I allà hi descobrim una placa que ens crida la curiositat, ja que no és fàcil veure restes del nazisme ni de la seva època.

La placa ve a dir que el 22 de juliol del 1936, al cim del Glasfelder, va morir a la muntanya l'estimat company, lloctinent Hans Winkler.
Després baixem fins al refugi Prinz-Luitpold-Haus, un dels més grans que he vist mai amb gairebé 300 places. Molt còmode, com els altres on hem estat, i on també veiem que l'activitat principal de la gent consisteix en beure cervesa!

Allà ens sorprèn veure els companys que tenen els guardes com a mascostes, o potser com a alguna altra cosa....
La darrera etapa ens va deixar molt bon gust de boca, una d'aquelles caminades que recordes temps, tan per la seva bellesa com pel traçat dels camins. I és que el camí travessa la profunda vall de sota el refugi fent una gran volta, gairebé horitzontal, que et deixa a l'altra costat sense gairebé adonar-te'n.

Després s'enfila a la carena, on fem un parell de cims curts i interessants, per continuar carenejant i gaudint de tots els alps de l'Allgäu davant nostre.
Finalment baixem a Oberstdorf, des d'on tornem amb tren fins Scharnitz, on retrobem el cotxe. Ha estat una travessa curta però intensa, i Oberstdorf ens espera per tornar-hi aviat i encetar el quart capítol!

10 comentaris:

nenivan ha dit...

va parir que guapo. Sembla que quan has de parlar dels Alps t'hagis de centrar en Chamonix pero certament hi ha altes llocs que bé valen la pena per gastar els pocs dies que tenim de vacances.
Gracies per descobrir-me aquests llocs que no coneixia.
Fins aviat company

Mingo ha dit...

Molt guapo això Joan, i a més amb bona companyia. Fantàstic

Joan B ha dit...

Felicitats Joan

Unes fotos guapissimes

salut i a tibar

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quina bellesa la d'aquestes muntanyes, i que bé que l'has mostrada! Impressionant: i el desnivell del primer dia, segur que no teniu la capacitat de transmutar-vos en isards?
L'espai de profunditat de la cinquena fotografia sembla suggerir-ho...
Un periple així s'ha de recordar tota la vida, oi?
En saps alguna cosa d'aquesta planta de la darrera fotografia? mira que n'és d'especial.
En fi, que per molts anys!

Jaume ha dit...

Hola Joan,

Felicitats per aquesta excursió tan magnífica!

Només et vull fer un comentari i és que jo crec que no hi ha cap relació entre la placa que vas trobar i el nazisme. Potser l'àliga t'ha fet pensar en l'Alemanya Nazi, però realment aquesta àliga és molt tradicional i no té cap connotació nazi. Encara es pot trobar a molts llocs.

Salut!

Jaume
(sóc "jaumeab" de wikiloc)

Jaumegrimp ha dit...

Hauràs de fer-ne una guia d'aquesta descoberta dels Alps, que com diu en Nenivan, no s'acaba a Chamonix.
Ha de ser impresionant el riu aquest.

Pere de can Peret ha dit...

Quins llocs més bonics! Quans trams us queden per completar aquesta travessa?

Gatsaule ha dit...

Nenivan, tota aquesta zona dels alps més calcaris de l'est és veu molt bona per anar-hi. I si haguessis vist el llibre de ressenyes, encara t'atraurien més!

Mingo, la companyia el millor de tot, per molt bona que sigui la ruta....

Gràcies, Joan B, fem el què podem!

Xiruquero, tens raó pel que fa a la cinquena fotografia. Quan véiem fins on havíem d'arribar, ens tremolaven les cames! De la planta no te'n puc dir gran cosa, però l'efecte que hi fa l'aigua és genial!

Jaumeab, gràcies per la precisió, però em quedo amb el dubte per la data de la mort del militar, i perquè semblava que la part destrossada de la placa correspongués a la creu gammada. Ara, també és possible el que dius.

Jaume, els Alps són massa grans per cabre en una guia, i no sé si ens els acabarem mai!!

Pere, en total són unes 160 etapes i en portem una tercera part, ara dependrà de si ens hi posem més o menys...

Becki ha dit...

M'he quedat flipada... m'ho apunto!!!!

Gatsaule ha dit...

Becki, si mai pots, ves-hi. T'agradarà molt més del què et penses....