Spigolo del Velo a la cima della Madonna, Dolomites centrals

La segona via que teníem ullada, és el que diuen que és l'esperó més bonic de les Dolomites: el spigolo del Velo. Puja pel plec del vel del clatell de la mare de Déu o cima della Madonna (a sobre, entre sol i ombra) i és, sobretot, estètic. Aquí i aquí hi trobareu dues bones descripcions.

Tot i que es deu poder fer des del cotxe, els mil metres de desnivell que hi ha fins el refugi del Velo fan aconsellable de fer-hi nit, i és el que vam fer nosaltres.

El camí travessa el bosc i puja molt fort fins trobar les roques, allà seguim en diagonal cap a la dreta un camí equipat que ens deixa al refugi en un parell d'hores. Sabíem que la baixada del cim no és fàcil, però ens sorprèn la placa que hi ha al costat del camí:

Al refugi ens sorprèn trobar-hi un TV...., coses dels italians! Però el tracte és bo i el sopar encara millor. 

Havent sopat podem gaudir d'una bonica posta de sol damunt les Dolomites de Brenta, que preveu un bon dia per l'endemà.

L'esperó és just damunt del refugi i, per arribar al peu de la via, cal anar a buscar la ferrada del Velo, fins un punt on és evident que cal deixar-la per grimpar fins a la seva base. Són un centenar de metres de I i IIº, amb alguna fita i restes del pas de la gent.

Els dos primers llargs no són gaire difícils, però endevinar el recorregut. Aquí l'esperó és ample i les úniques assegurances que veiem són algun clau i algun pont de roca a les reunions.

Aquesta via és una de les grans clàssiques i, per tant, sempre s'hi troba gent. Avui hem trobat dues cordades d'italians al davant, i una d'holandesos al darrere. Al final, ni uns ni els altres han estat tan ràpids com aparentaven, així que a mesura que anem pujant, fem amistat amb els italians i ens anem distanciant dels holandesos....

La via és realment una petita meravella, amb una roca molt bona i plena de forats que fan que es deixi pujar molt bé. Malgrat la verticalitat de l'esperó, les preses abundants donen molta confiança. L'absència d'assegurances excepte algun clau aïllat, fan que tenir una certa destresa en l'autoprotecció no sigui sobrer.

L'esperó està dividit en tres trams separats per dues agulletes que cal pujar, desgrimpar i fer el que ells en diuen "l'spacatta" (la camallada) per passar a la paret del davant. Per baixar de la primera agulla cal desgrimpar força (a sobre), però l'spacatta és fàcil. La segona, en canvi, és just a l'inrevés.

Tota la via te una dificultat força sostinguda entre el IV+ i el V-, i és bastant aèria, sobretot la part central entre les dues agulles. Hi ha llargs on ficar-s'hi fa una certa angoixa, però un cop hi ets, ja només toca gaudir d'una escalada molt bona i satisfactòria.

Aquesta mena de gruyere que fa la roca hi ajuda molt.

El llarg més difícil és després de la segona spacattura, on cal llançar-se directament sobre la paret del davant i superar uns metres de V+ amb l'única protecció de dos claus vells, que personalment no vaig voler provar si aguantaven o no.....

Després ja només queda anar tirant i en tres llargs més s'arriba a la cresta final.

Dalt del cim, ens retrobem amb els italians i decidim de baixar junts. Per tornar al refugi, cal fer 3 ràpels llargs (al voltant de 50 m) fins una bretxa, i després baixar una canal descomposta tallada per tres ressalts on caldran uns ràpels curts per salvar-los.

Recorrem la cresta fins a l'inici dels ràpels, i allà ens organitzem per optimitzar les 6 cordes que portem entre tots.

Entre maniobres, estones d'espera i rialles, finalment arribem al refugi. Encara tindrem temps de baixar cap al cotxe, i anar a compartir una cervesa per celebrar l'ascensió!