21 d’ag. 2011

Spigolo del Velo a la cima della Madonna, Dolomites centrals

La segona via que teníem ullada, és el que diuen que és l'esperó més bonic de les Dolomites: el spigolo del Velo. Puja pel plec del vel del clatell de la mare de Déu o cima della Madonna (a sobre, entre sol i ombra) i és, sobretot, estètic. Aquí i aquí hi trobareu dues bones descripcions.

Tot i que es deu poder fer des del cotxe, els mil metres de desnivell que hi ha fins el refugi del Velo fan aconsellable de fer-hi nit, i és el que vam fer nosaltres.

El camí travessa el bosc i puja molt fort fins trobar les roques, allà seguim en diagonal cap a la dreta un camí equipat que ens deixa al refugi en un parell d'hores. Sabíem que la baixada del cim no és fàcil, però ens sorprèn la placa que hi ha al costat del camí:
Al refugi ens sorprèn trobar-hi un TV...., coses dels italians! Però el tracte és bo i el sopar encara millor. 

Havent sopat podem gaudir d'una bonica posta de sol damunt les Dolomites de Brenta, que preveu un bon dia per l'endemà.
L'esperó és just damunt del refugi i, per arribar al peu de la via, cal anar a buscar la ferrada del Velo, fins un punt on és evident que cal deixar-la per grimpar fins a la seva base. Són un centenar de metres de I i IIº, amb alguna fita i restes del pas de la gent.

Els dos primers llargs no són gaire difícils, però endevinar el recorregut. Aquí l'esperó és ample i les úniques assegurances que veiem són algun clau i algun pont de roca a les reunions.
Aquesta via és una de les grans clàssiques i, per tant, sempre s'hi troba gent. Avui hem trobat dues cordades d'italians al davant, i una d'holandesos al darrere. Al final, ni uns ni els altres han estat tan ràpids com aparentaven, així que a mesura que anem pujant, fem amistat amb els italians i ens anem distanciant dels holandesos....
La via és realment una petita meravella, amb una roca molt bona i plena de forats que fan que es deixi pujar molt bé. Malgrat la verticalitat de l'esperó, les preses abundants donen molta confiança. L'absència d'assegurances excepte algun clau aïllat, fan que tenir una certa destresa en l'autoprotecció no sigui sobrer.

L'esperó està dividit en tres trams separats per dues agulletes que cal pujar, desgrimpar i fer el que ells en diuen "l'spacatta" (la camallada) per passar a la paret del davant. Per baixar de la primera agulla cal desgrimpar força (a sobre), però l'spacatta és fàcil. La segona, en canvi, és just a l'inrevés.
Tota la via te una dificultat força sostinguda entre el IV+ i el V-, i és bastant aèria, sobretot la part central entre les dues agulles. Hi ha llargs on ficar-s'hi fa una certa angoixa, però un cop hi ets, ja només toca gaudir d'una escalada molt bona i satisfactòria.

Aquesta mena de gruyere que fa la roca hi ajuda molt.
El llarg més difícil és després de la segona spacattura, on cal llançar-se directament sobre la paret del davant i superar uns metres de V+ amb l'única protecció de dos claus vells, que personalment no vaig voler provar si aguantaven o no.....

Després ja només queda anar tirant i en tres llargs més s'arriba a la cresta final.
Dalt del cim, ens retrobem amb els italians i decidim de baixar junts. Per tornar al refugi, cal fer 3 ràpels llargs (al voltant de 50 m) fins una bretxa, i després baixar una canal descomposta tallada per tres ressalts on caldran uns ràpels curts per salvar-los.

Recorrem la cresta fins a l'inici dels ràpels, i allà ens organitzem per optimitzar les 6 cordes que portem entre tots.

Entre maniobres, estones d'espera i rialles, finalment arribem al refugi. Encara tindrem temps de baixar cap al cotxe, i anar a compartir una cervesa per celebrar l'ascensió!

14 comentaris:

Llorenç ha dit...

Veig que has fet feineta! i ben acompanyat....!! je je je! bona feina!

QUIMI ha dit...

Pedazo viote! veig que les vacances van bé!

Ns veiem!

lux ha dit...

Una escalada que diuen que es la millor de les dolomites i no defrauda!....ja es tota una passada! I a mes sense estar gens sobada...una escalada preciosa!
I epppp! No es el que els altres fossin lents... es que n'hi ha de ... més ràpids...;)
En fi que una sort compartir-la!!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Escolta, el llarg després de la segona spacattura, quan dius que no vas voler provar l'estat dels claus, vol dir que vas clavar tu o que vas progressar en lliure?
Finalment, hi ha una foto on es veu una taqueta verda!: la de les dues cordades al cim.

joan asin ha dit...

Aquesta és la gran clàssica de les Dolomites que no pot faltar. Un Spigolo impressionant. Enhorabona

Pere de can Peret ha dit...

Molt impressionants aquestes parets. Certament us podeu sentir ben orgullosos en haver assolit el cim amb tot aquest ambient de “vertigen” i claus rovellats. Felicitats!

Gatsaule ha dit...

Llorenç, fem bonament el què podem....

Quimi, si mai vas per allà, no te la perdis!

Lux, el que hem de fer ara, és fer-ne un munt per poder certificar que és de les millors de les Dolomites!

Xiruquero, això de l'spaccatura és un pas molt llarg que et deixa en una placa improtegible, i llavors cal continuar pujant assegurat per dos claus que hi ha des de que érem joves i fan poca gràcia... Tens raó que és un univers mineral amb molt poc de verd!

Gràcies, Joan. Realment una molt bona via!

Pere, és que les Dolomites són una de les zones més impressionants dels Alps!

josep i laura ha dit...

Enhorabona per la activitat Dolomitica d'aquest estiu, vias amb majuscules independentment del grau que marquen.
Es la nostre gran asignatura pendent esternar-nos a aquell increible massis i prenem bona nota d'aquestes dues darreres que has piulat.

salut i alegria!

Jaumegrimp ha dit...

Felicitats Joan i Lurdes! molta aventura aquestes vacances, ara que si la roca és bona, un disfruta de l'escalada al cent per cent!!

Gatsaule ha dit...

Josep i Laura, em costa d'entendre que no hi hagueu anat mai, veient la vostra trajectòria.... Encara haurem de quedar per fer-ne alguna!

Jaume, han estat unes molt bones escalades, d'aquelles que es recorden molt de temps! Ara costa tornar a la realitat....

Mingo ha dit...

Felicitats, quan estava a la "fresca" Lleida em vaig enrecordar de tu, i vaig pensar que aquest cop el temps si va estar al vostre favor. Moltes felicitats a tu i a la Lu com diuen per Ponent esteu fets uns manolos

Gatsaule ha dit...

Mingo, ja saps que si el temps acompanya, la resta també! A veure si algun any hi coincidim, que allò és el paradís..., i deu ser de les poques zones on pots anar a escalar en transport públic des d'aquí!

Pietro ha dit...

Osti, aquesta també la vaig fer, de fet va ser la meva primera gran via Dolomítica. Jo les vaig passar canutes a l'spacatta (és que sóc molt camacurt!). Aquesta via també va ser una bona aventura per nosaltres. Vam fer-la al dia des del cotxe i després d'esperar una hora a que parés de ploure, al final ens vam decidir. Evidentment érem els únics! El guarda del refugi ens va dir que creia que el temps aguantaria, però que havíem de ser "Speedy González"...No ho vam ser gaire i novament ens va agafar el negre, però vam aconseguir arribar al refu abans de que fos negre nit. La via va ser espectacular amb estones de boira baixa i estones d'ullades de sol.
Respecte a lo de només esportiva és una cosa recent: des de que vaig amb la meva actual parella m'he decantat més per aquesta especialitat perquè a ella no li agrada la clàssica, però quan veig alguns d'aquests posts em poso nostàlgic, jejeje

Gatsaule ha dit...

Pietro, doncs si algun dia t'enyores, ja saps on sóc!! Veig que també hi vas viure una bona aventura!!