A la vall situada immediatament a l'est dels massissos del Badile i el Cengalo, hi trobem un massís més modest que desconeixia absolutament: l'Albigna.
El teníem a la llista en cas de temps dubtós i no vam voler marxar sense fer-li una visita. La veritat és que em va agradar molt. D'accés còmode gràcies a un telefèric que et deixa a la base de l'embassament (18 FS, A/T), tota la vall és un munt de possibilitats. En el seu extrem hi trobem el pizzo del Ferro, que dóna a Val di Mello pel vessant sud.
A 40 minuts del telefèric hi tenim el refugi de l'Albigna, i al seu damunt, la punta de l'Albigna és l'objectiu més interessant amb vies d'escalada de més 10 llargs que semblen molt bones.
Nosaltres només disposàvem d'un matí, així que vam anar per feina i ens vam dirigir a la paret més propera: el cim de l'Spazzacaldera, a només 10-15 minuts del telefèric. I d'allà vam triar una de les vies clàssiques: la Leni.
Es tracta d'una via curta però molt completa, que combina les plaques amb les fissures, tot esculpit en un granit sòlid, que recorda una mica el del massís del Mont Blanc. La Leni és una via que té les reunions equipades i algun parabolt a les plaques, a nosaltres ens van anar molt bé els link cams i els aliens per millorar la protecció.
Just començar et sorprèn la roca, més difícil del que aparenta a simple vista, tot i que mica a mica t'hi vas adaptant. El primer llarg és de placa compacte i difícil de llegir, el segon continua per la placa, fins que acaba resseguint una fissura i superant un sostre que no saps massa com enfocar, on cal anar molt a l'esquerra a trobar una bona fissura per pujar a la reunió.
El tercer llarg combina un flanqueig per la placa, amb un fissura de dits força fina. L'arribada a la reunió és un pas curt però explosiu (a sobre), que marca un canvi de tendència de la via a partir d'aquí.
Tota la via és molt estètica, però segurament el quart llarg és el que s'emporta el premi gros. De la reunió flanqueges a la dreta per anar a caçar una bona fissura vertical, que a mesura que vas pujant, es transforma en un gran arc que cal seguir fins a la reunió.
Al principi les preses són força franques, però més amunt ja no ho són tant i tens alguns passos ben divertits per aconseguir equilibrar-te entre la placa i el sostre!
El darrer llarg ja és ben vertical i comença amb uns passos durs i una xemeneia que més val agafar per l'exterior. Després la dificultat va decreixent fins el cim.
La baixada no és massa complexa, un rappel, un tram de camí i un altre rappel et deixen molt a prop del peu de via.
Aquest només ha estat un tast de l'Albigna, el proper cop ja tenim clars altres objectius molt més ambiciosos. Si el temps acompanya, clar!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada