Pica d'Estats i Montcalm, per la vall de Riufred

La Pica d'Estats no és una de les meves muntanyes preferides, potser perquè tal i com li passa a l'Aneto, al Pedraforca (sobretot el pollegó superior) o al Puigmal, més que una muntanya sembla un festival.

Però la vall de Riufred sempre m'havia atret i mai hi havia estat i, amb raó, imaginava una vall salvatge i solitària que valia la pena de ser recorreguda. Així que aquest diumenge vam anar-hi amb la Clara.

Un dels avantatges de viure a Berga, és que amb un parell d'hores de cotxes et plantes al mig de l'Arieja, així que vam sortir de bon matí i a les 9 començàvem a caminar enmig d'un fred intens que ens va sorprendre una mica. Vam deixar el cotxe a l'extrem sud de l'embassament de Soulcem, en una zona d'aparcament gairebé plena, però quan vam girar cap a la vall de Riufred, ens vam quedar sols.

El camí planeja per damunt de l'embassament en direcció nord, passant per sota l'espectacular pic de la Madelon (a sobre), fins travessar el torrent de Riufred. Aquí veiem unes traces de camí que es va seguint força bé gràcies a les fites i a algunes velles pintades vermelles.

El camí puja molt de cop, el pendent és fort i ben aviat deixem l'embassament molt avall. Avui farem uns 1.700 m de desnivell, però d'aquell que es fa notar. El camí puja sempre pel vessant esquerre,  buscant les graderies més còmodes, deixant el torrent ben encaixonat al fons.

Creuem un ramam de xais que hi pastura, i se'ns acosten encuriosits, no sé si perquè normalment no hi veuen gaire gent per aquí....

Al voltant de la cota 2.400 deixem de pujar per flanquejar en direcció a la coma de Riufred. Aquí pugem i baixem fins encara la canal de Riufred. 

Davant nostre tenim els nostres objectius, la Pica i el Montcalm. Dubtem de que la muntanya del fons sigui la Pica, però amb els binocles ho confirmem ràpidament: és l'únic cim ple de gent!

Deixem l'estany de Riufred a sota a l'esquerra i encarem la canal. Al principi és molt agradable i planera, però mica a mica es va redreçant fins trobar la congesta. Llavors ve el tram més pesat, els cent metres finals de tartera dreta i descomposta que ens deixen al coll de Riufred.

Al coll ja agafem el camí cap a la Pica. Reconec que ara és un plaer trobar un camí còmode i arreglat, encara que mentre pugem no parem de creuar-nos amb tot de gent que ja en torna. Arribem al sostre de Catalunya quan ja queda poca gent, i aprofitem per menjar alguna cosa i fer quatre fotos, que el dia és excel·lent. 

Dalt, m'hi trobo al Blai, amb qui feia temps que no coincidíem i que ha pujat des de Baborte, i un manresà que acaba de completar la travessa a peu des de Berga.... Són coses que només passen a la Pica!

Després completem la travessa fins el Montcalm on, com mana la tradició només hi ha francesos. Des d'allà la visió de tot el massís i del Sotllo és molt interessant. També veiem el començament de la baixada que ens espera.

Per baixar avui no hem pogut fer cap volta i hem seguit el mateix itinerari de pujada. Al final la tartera de salt de tot ha estat tan pesada i emprenyadora com semblava, però la resta s'ha deixat fer. La congesta de neu s'havia estovat, i els trams herbosos més drets els hem baixat sense córrer gaire.

Quan arribem a baix ja és mitja tarda i l'ombra del pic de la Madelon s'estén damunt de l'aigua tranquil·la de l'embassament. Però encara arribarem a casa a l'hora de sopar sense haver de córrer!

A sota podem veure l'itinerari i, al Wikiloc, el track.