Magical mystery tour a la Roca de Sant Martí, i Territori Dakota, a la Roca de Sant Cugat

Dies enrere, llegint els comentaris del Joan Asin i el Jaumegrimp sobre la darrera via dels germans Masó a la Plantació, ens vam proposar amb el Toni d'anar-ho a conèixer. La possibilitat d'enllaçar-la amb alguna via de la Roca de Sant Cugat, i el fet de poder-nos anar a esgarrinxar amb els arítjols de les canals de la Plantació, eren motius poderosos per anar-hi.

A sobre he deixat la ressenya de la MMT, muntada pel Joan, amb el recorregut sobre les agulles i la Roca de Sant Martí. Una via molt típica dels Masó, un pèl rebuscada, amb trams molt bons i altres de molt dolents, poca dificultat obligada i equipada per no patir.

Aquesta vegada, en comptes de pujar des del Clot de la Mònica, vam anar-hi per dalt, des de Gorros, sobretot per acabar-ho de conèixer. Tot i que després la pujada final és molt curta, no acabo de tenir clar si val la pena, perquè des del Monestir fins a Gorros s'hi ha de pujar a peu, que el funicular no l'obren fins les 10....

El primer llarg comença al final d'una llarga canal estreta, al punt més baix de la carena que baixa de la Roca de Sant Martí. Els parabolts són ben visibles. Un primer llarg que no val gran cosa, roca discreta i cap dificultat, per arribar al peu d'un petit desplom.

El segon llarg encara és més trist que el primer, es passa en artificial com es pot un sostre de dos parabolts i dos claus (a sobre, nosaltres ho vam fer en A0), i després ja només és una caminada fins al peu del mur del tercer llarg.

El tercer almenys permet escalar una mica, comença amb un tram senzill i desequipat, amb un bon merlet per protegir-se, per atacar un tram molt vertical fent una ziga-zaga de dreta a esquerra, amb un parell de passos molt fins (a sota). A mi se'm va trencar un tros de roca, així que he aportat el meu gra de sorra a la neteja de la via!

Tot i que el tercer llarg no està malament, la tirada estrella és la quarta. Almenys a mi em va agradar molt, però reconec que els flanquejos sempre m'han agradat especialment.

Després de caminar uns 8 o 10 metres, la tirada fa una llarga diagonal cap a la dreta que, cosida com està de parabolts, permet de concentrar-se en els moviments d'escalada sense haver de patir per res més. Molt ben trobada!

El tram final fins al cim de la Roca de Sant Martí és irregular, amb un bon començament però amb la roca més trencada cap a la part superior. Nosaltres el vam fer d'una tacada, amb la corda de 60 m dóna per arribar a fer reunió a les alzines de darrera del cim.

Des de la darrera reunió, tenim just al davant la cara sud de la Roca de Sant Cugat, per on pugen les dues integrals. Nosaltres ens calcem les bambes per anar a buscar la cara oest i la Territori Dakota.

Es tracta d'una via amb el segell d'en Joan Vidal, roca molt bona i equipada per no patir. Tot i que potser al primer llarg hi ha una excés de ferro, nosaltres vam optar per no xapar les que no creiem necessàries, i ja està. Tot i el què diu la ressenya, al primer llarg no vam saber trobar on era el V+...

El segon llarg comença per una fissura/diedre molt bona (a sota), d'on ha volat el primer dels tres claus anunciats. Tot i l'aspecte que te, hi ha molt bona presa i la dificultat es troba al principi de la placa. Però el llarg ens va agradar molt, vertical, roca excel·lent i preses enormes!

Al tercer i darrer, la principal dificultat consisteix en un petit sostre que es passa de costat, després de fer una mica de contorsionisme. La resta, bona placa amb boníssima roca.

Al cim hi trobem dues instal·lacions de rappel, no ens hem de confondre i hem d'anar a la de l'esquerra, que queda just sobre el collet nord. D'allà el camí ens retorna a peu de via o, en el nostre cas, a la canal del llorer per retornar cap a Gorros.

Una bona combinació de vies molt equipades, que permet d'escalar força metres i acabar de conèixer aquests racons de la Plantació, cada vegada menys perduts.