Esperó de Montanissell, a la serra de Sant Joan

L'esperó de Montanissell no és precisament una via blogger, així que deixo a sobre la ressenya del mateix Joan Jover, que és de les millors que podem trobar. I si voleu una història de la mateixa via diferent de la meva, la trobareu aquí.

Aquest dissabte, amb el José Manuel vam anar-hi tot buscant una paret assolellada i arrecerada del vent. És veritat que la serra de Sant Joan és alta, però amb el fred que fotia a tot arreu, tampoc venia d'aquí!

L'aproximació de la via és la mateixa de la Con ocho basta, només que cal continuar pujant fins arribar al punt més alt, on la paret gira de manera clara. Una mena de bloc desenganxat marca l'inici de la via, i un petit cordino rosa nuat a la branca d'una alzina ens dóna la tranquil·litat de saber que anem bé.

Fem un sorteig, i em toca començar. Aquest primer llarg té un aspecte una mica desencoratjador i poc definit, com podem veure a sota.

La tirada té 4 claus, tots a la part inferior, i 3 ponts de roca equipats, però les fissures existents permeten de posar-hi de tot. No us deixeu els tascons, que van especialment bé en algunes fissures petites! 

El llarg comença amb un desplom i ja sempre es manté molt vertical. La roca no és extraordinària, però és força bona excepte el tram final. La via puja seguint una marcada fissura, fins sota un sostre on cal flanquejar a buscar la de l'esquerra, que cal seguir fins arribar a unes alzines (a sobre), on es fa la reunió.

El segon llarg costa de veure des de la reunió, però es tracta d'una placa franca i poc complicada que et deixa sota un sostre immens. on es fa la segona reunió.

D'aquesta i de la tercera no en tinc imatges, i sap greu perquè la tercera és genial. Almenys el primer tram, que volta el sostre per la dreta, per un desplom amb molt bona presa, i flanqueja cap a l'esquerra fins arribar a sobre mateix de la reunió. Una canaleta més fàcil et porta cap amunt per un terreny cada vegada més senzill i trencat, on cal anar alerta. La corda tiba molt i es pot fer reunió abans d'arribar al collet, però vaig preferir arribar dalt de tot, al peu del darrer llarg.

El nom de la via es fa evident mentre pugem, amb el petit nucli de Montanissell situat just a la vertical de la via.

El darrer llarg és molt interessant, amb només un espit al començament que assenyala per on va la via. Una placa magnífica i compacta ens deixa sota d'un sostre, on flanqueges a l'esquerra amb un pas forçat, però més senzill del que sembla.

Tot i la baixa temperatura, l'escalada ha resultat agradable, el sol escalfava i la paret ens protegia del vent, però dalt de tot retrobem l'aire fred del nord que ens fa tirar ràpidament cap avall. Mentre a l'horitzó ens sorprèn l'aspecte del vessant oest del Pedraforca, sense gairebé gens de neu.